El sol que t'enlluerna i tu que tanques els ulls

Canta la de que el tiempo no pasará,
canta la de que el viento se parará.

Mail d'un estudiant català d'Erasmus a una universitat amb Bolonya

Companys i companyes!!
Soc un erasmus de tercer any de ciencies ambientals que estic a la universitat de Rouen (France) i m'agradaria explicar-vos la meva experiencia en aquesta universitat "a la Bolonyesa" per tal de donar-vos anims i forces per continuar lluitant.
Aqui totes les classes son absolutament orientades cap al futur professional sense donar gens d'importancia a l'educacio. Hi ha una presencia forta d'empreses ja que hi ha en totes les assignatures conferencies obligatories de responsables d'aquestes i on, fins i tot ens demanen treballs sobre la vida daquests "grans professionals".
Els valors que s'ensenyen en les aules son basicament dos: l'individualisme i la competitivitat de cara a ser el millor per tenir el millor treball deixant completament de banda tots els valors socials que ara mateix us fan tant forts.
Aquestes son algunes mostres clares de la reivindicacio contra aquest proces, aixi que us animo a continuar com fins ara i al segon semestre em tindreu alla ja!
Salut i canya!!

Oriol

Molta, molta policia

Sospitosament sospitós...

"Molta, molta policia"

Els estudiants tancats a les universitats. On és la policia? No hi ha res més educatiu que la policia, i aquests nois, al capdavall, estan en l'edat d'aprendre. I han d'aprendre que quan ocupes un lloc que no és teu, ve la policia i t'enverina de cops de porra. No volen una educació de qualitat i gratuïta? Doncs molta, molta policia. I quan siguin capaços de comportar-se com a ciutadans, i de dutxar-se com les persones, aleshores parlarem de Bolonya. Hi ha qüestions prèvies, nois. Quan deixeu de comportar-vos com a assaltadors violents, us deixarem de tractar com a delinqüents. D'altra banda cal dir que Bolonya és una esplèndida ocasió per a l'estudiant intel·ligent. Bolonya, que homologa els estudis superiors europeus, i que et permet estudiar unany a Siena i l'altre a París i l'altre allà on vulguis. Com amb l'Erasmus, però ara ja de ple dret. Bolonya és una magnífica idea per a l'estudiant culte i refinat, treballador i intel·ligent. T'assegura una base sòlida, i una especialització a través de màsters que és veritat que són de preu elevat -vet aquí d'on vénen les protestes- però també que cada Estat dotarà amb les beques corresponents aquells alumnes en la intel·ligència dels quals valgui la pena invertir-hi. Fins i tot en la lògica socialdemòcrata és just que els que s'ho han guanyat disposin de tots els recursos que calgui i que es posi límit a la malversació que al capdavall suposa que els 4 ganduls de sempre usin els teus diners per ni pondre l'ou. Aquests que s'han tancat, per exemple, en què voldrien especialitzar-se? En marihuana i en parracs, pel que es veu quan surten a la tele a explicar-se. I en vagància: tota aquesta orquestració per uns quants dies de no fer classe. Mira'ls bé. Vols que tinguin els teus diners?

Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com

http://paper.avui.cat/article//serveisioci/147040/molta/molta/policia.html

Vaig voler ser rus, ho confés

Avui fa un dia molt bo. Quin temps deu fer a Mallorca?
Coses de sa vida. Ahir mentre s'enlairava s'avió llegia un poema de na Maria del Mar Bonet on es despedeix de Mallorca. Millor moment per llegir-lo impossible. S'al·lota que llegia de vora jo va aturar de fer-ho en es moment en que les rodes començaren a separar-se des trespol, però jo no vaig voler deixar sa meva lectura. Vaig despedir-me a través de na Maria del Mar Bonet de sa nostra illa i dels seus (i meus) mallorquins.





Vaig voler ser rus, ho confés.

La maleta de doble fons

Una de les maneres d'introduir droga a un país via aèria sovint és emprar una maleta de doble fons. Tenint en compte la quantitat tan gran de droga que hi ha al nostre país i la quantitat tan petita de vegades que s'agafa als delinqüents podem deduir que les vegades que aconsegueixen el seu objectiu és molt major que no pas les que els enxampen. Però que no els agafin una vegada no vol dir que si ho tornen a fer no els acabin descobrint.

Sovint el que cobren aquestes persones per fer això és realment poc comparat amb el preu de la seva llibertat.

Abans de violar les normes i arriscar-se a que t'enxampin, no valdria més valorar si compensa realment jugar a aquest joc tan perillós? SEMPRE t'acaben agafant!! SEMPRE. No valdria més ser legal?? sinó SEGUR que t'acabaràs podrint a la presó.

La presó de la vida està plena de llestos que s'han passat de llestos. RES MÉS A DIR.




Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

La fotografia en paraules

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.

...

G.A. Bécquer

Aquest és un dels pocs fragments de poesia que he aconseguit retenir al meu caparró durant més de dues setmanes. El meu professor de castellà no deixava de repetir-la, i cada vegada que la tornava a recitar em semblava una construcció més visual i plàstica! Si deixam a part la "cursilada" que té en infinitat de poemes amorosos el romanticisme i ens centram només en que les dues primeres frases plasmen una imatge perfectement definida... és genial!

Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Bolonya i les conseqüències

Arran dels fets ocorreguts el 4 de març (amb la tancada a la Facultat de Lletres i l'entrada dels mossos a la Universitat) i els fets dels dies 29 i 30 de maig a la UAB (amb la constitució irregular de la Junta Permanent i l'intent d'aprovar els graus) es van obrir 33 expedients sancionadors. És a dir, hi ha 31 persones (hi ha dues persones que tenen dos expedients diferents) que, amb una llei franquista de l'any 1954, poden ser expulsades de la Universitat, a més de perdre drets de matrícula i beques. A dia d'avui aquests expedients continuen el seu curs després de les primeres al·legacions i les primeres compareixences dels testimonis. Des del primer moment ha quedat evidenciat que el motiu d'aquests expedients és el de criminalitzar el moviment estudiantil de la Universitat i el d'intentar acabar, també, amb el teixit associatiu que s'hi cou.

Però això no és tot. Ara s'han obert 15 procediments judicials contra persones de la Facultat de Filosofia i Lletres. 15 persones a qui imputen lesions, ocupació del Rectorat, ocupació del Deganat i confessió de secrets. 15 persones que, paral·lelament al seu expedient sancionador, ara tenen, també, un judici per delictes. El cos de seguretat de la Universitat i la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona es personifiquen com a acusació particular.

A més a més, ja hi ha unes quantes persones que treballaven per la Universitat i que aquest any han vist com no se'ls hi renovaven les seves beques de col·laboració o els seus contractes.

Avui en dia, part del moviment estudiantil de la UAB està en mans d'advocats per participar en la lluita contra el procés de Bolonya. La Universitat Autònoma que sempre se les ha donades de 'progressista' ara persegueix els estudiants que discrepen de les seves polítiques i de les seves decisions. S'està duent a terme un procés administratiu incapaç d'individualitzar els fets i, en molts casos, sense proves. I ara mateix, amb aquests 15 procediments judicials, la Universitat ha reafirmat la seva postura de falta de diàleg amb els estudiants.


Evidentment, qualsevol persona amb una mica de sentit comú s'adonarà de la desproporcionalitat d'aquestes mesures i de la persecució política a la qual estem sotmesos i sotmeses part de l'alumnat de la Universitat. És per a tot això que us demano que feu la màxima difusió del cas, dins i fora de la comunitat universitària. No pot ser que se'ns criminalitzi per no pensar com ells.

Anna




Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Joana

"Perquè un estiu es pot fer etern".

Ahir na Joana va dir aquesta frase i me va parèixer molt guapa! Com si tots els bon moments poguessin allargar-se i el temps deixàs de córrer en tocar-te l'oratgí la cara.

Graaaan reflexió sociològica!!

Si vas a Weber no con Durkheim!!



** Weber (pronunciat amb V) i Durkheim són dos dels primers sociòlegs.

Diari d'un supervivent

Tots som supervivents de les experiències, el que deixam enrere forma part de nosaltres. El que hem fet, vist i viscut vendrà amb nosaltres fins el darrer alè que facem.

És possible encaixar una mateixa cosa des de molts angles i perspectives. És per això que quan sembla que el món se'ns cau a damunt i que no ens ensortirem ni tornarem a ser feliços hem de pensar que no és cert, que de tot se'n surt. El que si que és cert és que no tronarem a ser els mateixos, perquè el que hem viscut formarà part de nosaltres i per tant incidirà en nosaltres.

En certa manera això és una nota personal... Un recordatori per si més envant necessit un altre punt de vista, donar-li la volta a la truita. Però mentre akest dia no arribi, que faci servei a algú.

Sal

Lo tenía todo menos algo, y ese algo era lo que hacía que no pudiera funcionar NUNCA! Lo desequilibraba todo. Era una pequeña cosa, como si al cuerpo humano más completo y perfecto del mundo le faltara la sal, aparentemente insignificante. Ese cuerpo tan superior a todos los demás, tanto que nunca veràs otro igual, se muere sin ese mineral y no puedes hacer nada para evitar que se muera. Es frustrante.

Aún no sé qué era lo que le faltaba, pero lo hechó todo a perder. Destrozó la perfección hecha mujer.

Fulles primerenques

Nova ciutat, nou pis, nova estació.

I és que tot i que oficialment encara som a l'estiu, l'olor de marró i gris es respira en aquesta ciutat. Marró de les primeres fulles que comencen a caure i gris de dies incerts que et conviden a reflexionar mirant per la finestra...

Ara ha sortit el sol. Els reflexos del sol són ataronjats i m'acaben de fer somriure! pot ser en nostàlgia de dies d'estiu assolellats.

Sa veritat és que abans s'única estació de s'any que m'agradava, i desitjava que arribàs durant els altres 9 mesos, era s'estiu. Ara en canvi crec que cada època de s'any té lo seu i que tot i que en puguis tenir una de predilecta, has de saber aprofitar-les totes. M'acab de donar compte de que això també me passava amb s'edat, quan tenia 13 anys possiblement m vaig perdre coses perquè volia ser més gran, no m'agradava tenir aquella edat. Ara estic bé amb s'edat, amb sa carrera, amb sa casa i amb s'estació de s'any!!

Vull més, vull molt més! però disfrut es meu camí. No visc cegada per assolir sa meta, sinó que de tant en tant m'assec a una pedra respir i contempl el que tenc al meu voltant. I és curiós perquè m'agrada, me sent afortunada moltes d'aquestes vegades en què m'assec i mir...



Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Morbo

era necessari recrear-se en el dolor de les famílies d'aquesta manera??
era necesari acossar els familiars de les víctimes i agobiar-los encara més del que estaven??
Avui m'ha fet vergonya ser un projecte de periodista.

El trapecista en la pista

No fue un buen lanzamiento, aunque tampoco lo fue el mío. Pero sobreviví porqué tenia una buena red de seguridad.

Llençols de cotó gruixat i ventilador

L'estiu passa en un pis pas ara.
Quan era petita record aquells dies inacabables i amb una calor horrible a Selva!
El premi del dia era anar a sa piscina des poble a pegar un capfico (un darrere un altre xq era un puta peix!! no sortia de dins s'aigo!!) això sí, després de dinar es peix arrabossat amb verduretes haviem d'estar a dins es quarto fent siesta fins a les 4 o les 5 amb persianes baixades i ventilador posat xq sino moriem allà dins!!

Però què punyetes!! l'estiu és la meva època! Calor i més calor!! olor a calor!! (he dit a calor, no a suor, jeje) Sa olor a calor és sa de terra i fulles seques, però amb un aire molt calent! Encara que segons allà on siguis és s'olor a pinar amb un aire també calentot q t recorr es pulmons!


Estiu, estiuet, encara q enguany no t pugui disfrutar com jo voldria, tenim una cita l'any que ve!

Sembla curiós que no sàpigues ni el meu nom.
Jo pensava que sabia fins i tot si et tallaves les ungles amb tisores o talla-ungles, però tampoc.
Només sé quin mal-nom tens. El teu nom real no sé quin és.

El teu mal-nom mai serà el teu nom.
mai podré saber què nomies ni per què mai m'ho vas voler dir...

Ara quan miri el dibuix que vas pintar al fanal del meu carrer només podré pensar en el teu color ros de cabells que poc a poc va anar tornant fosc i després va començar a caure deixant al descobert una closca ben greixosa i gens atractiva.

Adéu cavaller sense nom que vos heu convertit en l'home de les cavernes.


Per: Al Sner



Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Èxtasi

Ahir vaig fer un viatge al passat:

Para algunos la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo más humilde soy.
Y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo me transporte mecido hasta el siguiente!!



Records que passen pel cap,
somnis que s'han estavellat,
camins reconduïts.
Present digne de ser viscut.
No canviï sa meva vida per sa de ningú!



Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Un poc de demagògia, no trobau?

Aquest és el "Manifiesto pot la lengua común". Si voleu llegir-lo, i ho feis analitzant punt per punt tot el què diu i pensant si és cent per cent cert el que diu i si no està enfocat des d'un angle distorsionat, vos arribareu a plantejar si això és manipulació o no ho és.

Supòs que hi ha moltes maneres de veure una situació i moltes opinions. Personalment crec que això és una veritat a mitges que un que no sap de què es parla i no té una mica d'esperit crític i ni es qüestiona la informació que li donen ni la contrasta, cau de quatre potes en la defensa d'una bandera cosida per la demagògia.




**Manifiesto por la lengua común:

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMÚN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

4. LA ROTULACIÓN DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VÍAS PÚBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

5. LOS REPRESENTANTES POLÍTICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Firmado por Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa, Fernando Savater y Francisco Sosa Wagner.




Reflexionem-hi si us plau. Reflexionem-hi.

I like you.... simplement

Fa cosa d'un mes vaig poder anar amb n'Aina Cassanyes a un festival de poesia al Teatre Principal i vaig sentir un home que era un fora de sèrie. El poema era en anglès, i vaig dubtar si l'estava entenent bé fins que no duia mig poema, perquè pensava que no podia ser correcte el que jo estava sentint... La primera frase va començar dient "I like the shit in you", evidentment jo vaig pensar que no ho havia entès bé. Ni aquesta ni sa següent...

Mentre llegiu es poema imaginau un escenari a les fosques amb un home il·luminat per un focus. Aquest home s'acota una mica per arribar al micròfon. Sona una música de fons amb sons metàl·lics. Aquell home tanca els ulls i comença a recitar un poema. A mida que va avançant va pujant el volum i la cara se li posa vermella de la tensió que està acumulant per ficar-se a dins el paper. Sua i se li marquen les venes de la cara, sembla que està a punt d'explotar dient "maleïda sigui!! m'agrades tu!", però no. Arriba el darrer vers i amolla un fluix i dolç "I like everything about you".

En aquell moment na Rosa se queda quieta pensant: "Ho he trobat!". No havia trobat una persona ni un poema en concret, havia trobat una cosa, una sensació, una bona vibració diferent del que havia tengut fins aleshores i que passà a formar part de la meva maleta.


I like the shit on you
I like the scum in you
The filth that's you
I like everything about you
I like you

I like the hate in you
the germs in you
The taste that's you
I like everything about you
I like you

And I like your ungly side
And I like your bitterness
And I like you when you're weak
I like you
Everything about you
The shit
And the scum
And the filth
and the hate
I like you
Everything about you

I like the angry you
The evil you
The stupid you
The needy you
I like everything about you


Aiden Shaw. (actor porno i escriptor)

Rere el revol del camí trobaràs...

Acab de tornar del Pallars Sobirà. Anàvem amb la intenció de fer La Pica d'Estats, però finalment no hem pogut perquè amb la capa de neu que hi havia acumulada era impossible. De fet un home que treballava al refugi que està al començament de l'itinerari ja ens havia dit: "Vos fotreu de neu fins los collons".



Aquesta era jo emocionada de l'excursió i de lo acollonantment preciós que era tot allò (duia 3 hores caminant)


Notòriament més cansada i desmotivada estava quan feia 6 hores que caminava, però just quan estava pensant que me cagava en ses 6 hores i sa mare que va parir a tots els excursionistes, puj una paret i me trob amb...

L'Estany de Sotllo i La Pica d'Estats, un dels llocs més bonics en què he estat mai.



No hem pogut fer el cim, però moltes vegades el de menys és la fita a assolir, l'important és el que et vas trobant al llarg del camí i anar-ho assaborint. No has d'anar cegat per arribar al final sinó que de tant en tant t'has d'asseure i gaudir del que tens davant tu. A l'excursió no havies de deixar de caminar mai perquè després de cada revol del camí i després de cada costa pujada et trobaves amb una cosa acollonant i preciosa. I sabies que si deixaves de caminar et perdries experiències que mai més podries tornar a repetir (pel simple fet que només passen un cop a la vida, mai tornen a passar exactament igual que la vegada anterior) .



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Apareció entre el gentío de la Quinta Avenida

La mañana era calurosa. Ella, como siempre, observaba la gente pasar desde el banco de enfrente de la pajarería. Pero la tienda hacía un tiempo que estaba cerrada. El dueño se había ido hacía unos meses sin decirle a nadie a dónde se iba ni porqué dejaba un negocio que aparentemente le iba tan bien.

Hacía tiempo que se conocían aunque sólo de vista. No sabían el nombre del otro, pero era curioso como ella echaba en falta verlo cada día abrir la pajarería.

Antonia, que así se llamaba la mujer, se sentaba siempre en aquel banco y hacía el mismo ritual: leía los titulares y dejaba el periódico apartado a un lado. Respiraba hondo y empezaba a valorar si lo que acababa de leer era lo suficientemente importante como para girar la pàgina y dejar de contemplar la vida de los transeúntes. Pese a ser ciudadanos anónimos eran parte de su vida. No sabía su nombre, pero conocía tanto sus secretos como sus problemas.

El hombre que cada día acompañaba a su hijo a la parada del autobús venía de la izquierda y siempre iba después a desayunar a la granja de al lado de la tienda de animales. Había una mujer que venía del lado izquierdo de la calle y cada mañana acudía a la misma cafetería que el otro hombre. No se conocían de nada al principio. Pero siempre se sentaban en mesas la una enfrente de la otra, así que a la fuerza empezaron a intercambiar alguna que otra mirada, después a saludarse y finalmente comenzaron a sentarse en la misma mesa para charlar, aunque al cabo del tiempo se convirtió en algo más que una conversación de "buenos-días".

Antonia durante los 7 años que llevaba vivendo en la ciudad había dedicado las mañanas a observar la vida de los demás hasta tal punto que se le escaparon las lágrimas al darse cuenta de que el anciano del sombreo que cada día paseaba por allí hacía más de dos meses que no lo hacía...

Esta vez, después de dejar apartado el periódico alzó la vista y miró el cartel de "Cerrado indefinidamente" pegado en la barrera de la pajarería. Se preguntó si algún día el propetario volvería. Justo en ese momento apareció él entre el gentío de la Quinta Avenida y sacó un manojo de llaves del pantalón. Abrió la verja, respiró hondo y la alzó empujándola con todas sus fuerzas. Había vuelto. No sabía hasta cuando se quedaría, pero había regresado siendo el auténtico.

Entonces ella lo observó detenidamente, sonrió y se marchó por el mismo lado por dónde él había venido. Pero dejó el periódico en el banco, cosa que nunca antes había hecho. En ese momento, él se giró hacia donde su antigua vecina tendría que estar sentada y no la vio. Por un instante se preocupó, luego se dio cuenta de que su periódico estaba allí. Así que sonrió aliviado y encendió las luces de la pajarería.

El pi de Formentor

Per tancar els ulls i amollar-se,
per respirar i imaginar,
per recordar i estimar.
Per recordar que, i què, estimes.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera, 1875.

Per exemple adormits!

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

Jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda,
oh yeah!

sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette.

Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo,
oh yeah!

que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple adormits...

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses,
...
OH, YEAHH!!


Amb aquesta cançó gairebé me va sortir es cor des pit en es Liceu!! I ara recordant-ho me torna a bategar ben fort! Aquell dia me'n vaig donar compte de que sa meva vida havia de canviar. Però no ha estat fins ara que he començat ses reformes de ca meva! Escric per dir-vos que els plànols ja estan a una fase bastant avançada i que d'aquí a poc començaré a tomar i aixecar qualque paret! A més, es sòtil ja tenia degotissos... Li posaré una capa aïllant ben resisten per a que s'aigua no se pugui colar! Jo me n'enreia de na Carmeta perquè a ca seva mai acabaven ses obres però és que jo ara estic fent lo mateix!! jejeje

Mai va malament una mà de pintura...


Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Tancat per reformes

El blog tanca momentàniament la seva activitat d'elaboració d'escrits per reformes... Reformes al cap de l'autora!! res formal! tot conceptual! Abans d'escriure coses perquè sí i sense un rerefons enriquidor... no n'escric!

No és un adéu per sempre es sols un adéu per un instaaaaaaaant el cercle refarem i fins pot ser serà més gran!!! jajajaja moments escoltes... aix aix... kins records!! :D


Salut !!

Com vam poder sobreviure?

S'altre dia vaig rebre un correu d'una al·lota que duia un power point adjunt que deia:

De niños íbamos en coches que no tenían cinturones de seguridad, ni airbags, ni sillitas. Podíamos ir en el suelo de la parte de atrás de una furgoneta, era un paseo especial y todavía lo recordamos... Nuestras cunas estaban pintadas con brillantes colores de pintura a base de plomo! No teníamos tapas con seguro para niños en las botellas de medicinas, enchufes, ni puertas ... Cuando montábamos en bicicleta no usábamos casco, rodilleras ni coderas. Y era mejor cuando convertías tu bici en moto con un palo o cartón en la rueda trasera. Bebíamos agua de la manguera del jardín, de la llave o donde la encontrábamos, siempre y cuando nos quitara la sed, y no de una botella de agua mineral. Estábamos horas y horas construyendo carritos de cajas y tubos, y los que tenían la fortuna de tener una bici, se las ingeniaban para remolcarnos aunque en la esquina se acordaran que no tenían frenos. Después de varios golpes aprendimos a resolver el problema. Sí!, nosotros chocábamos con arbustos o caíamos en la tierra, pero no chocábamos con coches. El colegio, cuando duraba hasta el medio día, llegábamos a casa a comer después de saborear nuestra golosina, gusanitos, chupachups, etc. No teníamos móviles... Así que nadie podía localizarnos !!! ¡¡¡ Impensable !!!
Nos cortábamos, nos rompíamos un hueso, perdíamos un diente, pero nunca hubo una demanda
por éstos accidentes... Nadie tenía la culpa mas que nosotros mismos. Compartíamos una coca cola de lata cortante entre cuatro (juntando el dinero de nuestras pagas)... Bebiendo todos de la misma lata y nadie se moría por eso. No teníamos Play Stations, Nintendo 64, X Boxs, MP3, 99 canales de tv por cable, cámaras de vídeo, cine, sonido “surround”, móviles, ordenadores, “chat” en Internet, etc ... Sino que: ¡¡¡TENÍAMOS VERDADEROS AMIGOS !!! Hacíamos juegos con chapas, piñas, jugábamos al pañuelo, policías y ladrones, escondite, churro, tú la llevas, a la comba, a la goma o en algún equipo que se formaba para jugar un partido; no todos llegaban a ser elegidos y no había desencanto llevado a trauma.

Teníamos Libertad, Fracasos, Éxitos, Responsabilidades... Y aprendíamos a manejarlos.

I és que és cert! Ses generacions que pugen ara son ses de bollicao i videoconsola! No se relacionen amb es món exterior. Sa seva diversió és seure davant una pantalla!! A mi me fa especial gràcia quan ara treuen jocs per fer esport davant sa tele!! q tenen una taula d'equilibris i beneitures d'aquestes...

Crec que hauríem de fer un pensament. Està clar que no podem canviar els habits de tothom, però podríem començar per canviar es nostros!

I, senyora, no passa res si es seu fill a un campament ha de menjar menjar de ca a una gimcana bruta!! Me'n refiaria menys de ses hamburgueses des McDonald's

Quan ja només et queda plorar

Mai us ha passat que quan no us surt una cosa i heu provat de fer-la i refer-la milions i milions de vegades la única alternativa que s'ús acud és plorar?? Plorar de desesperació!! D'esgotament...

Per molt que ens esforcem en camuflar la nostra essència i la simplicitat amb què estam fets, és impossible ocultar-ho!!

Les reaccions més sinceres, autèntiques i que mostren com som realment les persones es produeixen en els moments extrems (els més difícils, els més bons, els més emocionants, els més avorrits, els més excitants...)

Des de que naixem ens eduquen per civilitzar-nos. Camuflar les nostres reaccions més primàries i interioritzar un comportament que suposadament ens fa conviure en pau i harmonia, encara que ens talli les arrels i no ens deixi ser com realment som. Nosaltres som com quan naixem. Per què ens vestim? No som la mar de feliços quan som petits i anam nus? Per què menjam amb coberts i no amb les mans?

Tot és una qüestió de sentir-se més important que la resta. Totes les litúrgies no innates i adquirides a les societats d'arreu del món tenen la única finalitat de fer sentir a l'home més important que la resta d'éssers vius. Per tant, creim que tot els que ens envolta ha d'estar sotmès a la nostra voluntat.

Sabíeu que a Occident no es menjava amb coberts fins a l'Edat Mitjana? Va ser la Cort europea qui, amb el seu afan de luxe, distinció i parafarnalia pomposa, va introduir la forqueta i el ganivet a la taula dels comensals. Volien separ l'home dels aliments. Crear una barrera, una distinció. De totes maneres les classes camperoles i d'artesans van seguir menjant amb les mans bastants de segles més. El mateix va passar a l'Imperi japonès, amb la simple diferència de que en comptes d'emprar coberts occidentals, empraven els seus propis: els bastonets.

Aquest sentiment de superioritat el tenim plenament integrat i interioritzat dins el nostre cervell. No ens hauria de fer oi fer neta una merda de les sabates! No hem de creure que som més que ningú ni que res. De fet hauríem de ser conscients que som dels animals més dèbils físicament que existeix. De que ens serviria un meravellós telèfon mòbil si ens trobam amb un lleó afamegat en mig de la sabana africana? La intel·ligència és relativa!! No sempre és útil i no sempre ens podrem valdre d'ella

On hauríem d'arribar amb això? La humanitat és incapaç de reaccionar, de veure el que passa i està a punt de passar al seu voltant. I els qui se n'adonen, com dirien en castellà, "escurren el bulto". Ja ho farà un altre! També molt típic en tot nosaltres. Fins que no hi hagi la Tercera Guerra Mundial aquest sistema no petarà! Però quan peti ja podeu tenir guardada una bala! Jo no em vull quedar a veure com serà el món després de la Tercera Guerra Mundial. Si és que aquesta guerra tendrà una postguerra. Pot ser aquesta sigui la guerra definitiva. La que no tendrà postguerra. I això a mi em posa els pels de punta...




Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Desequilibrio por una manzana!!

Avui xerrant amb na Martota me n'he enrecordat de perquè som amics.

Som tots la ostia d'estranys!! RARO RARO RARO!!

I precisament com que som tants diferents de la resta de persones (entre noltros tb!!) som capaços de comprendre'ns, apreciar-nos i saber que tot i no dir-nos constantment que mos estimam, com si que fa la majoria de gent, sabem que ho feim i que som molt importants els uns pels altres.

Diagnòstic de bojeria:

Carme Font: mai vos ha passat que anau caminant pes carrer amb una persona i li anau contant sa vostra vida però un moment donat vos girau i vos donau compte de que fa mitja hora que caminau tot sols?? Idò a tots mos ha passat amb na Carme!! jajajaja És Madò deixa'm anar!! Sovint li peguen atacs i necessita fugir ben enfora! on ningú la pugui trobar!!

Cristina Ferrà: Lo més famós són ses seves caigudes, sa seva litrona, sa seva felicitat i sa seva despreocupació. Sa felicitat no la fingeix, però sa despreocupació sí!! En es fons tots sabem que tot i fingir que no t'importa segons què, tens un cor que no te l'acabes i ets més sensible que qualsevol altre de noltros!

Gonçal Pulido: A vegades és un poc sobrat, i al principi no me queia bé!! jijiji però tots hem après a conviure amb ses seves "bromes" i comentaris de "bon gust"!! Ja sabem que tot i voler fer com sa seva queridíssima i fer veure que és el hombre de hierro, no és cert!!

Andreu Olvier: Que se pot esperar d'una persona que fa TIR AMB ARC?? jajajaja wapoooo! te keremooohh!! N'Andreu és n'Andreu!! Un tros de pa i un amic difícil de trobar. Per raro, però també per boníssima persona!! És de ses poques persones que s'ha oferit a venir-me a cercar un bon dijous de matí a les 6:15 al port!! Crec que amb això ho dic tot!!

Marta Pascual: Na Marta sa somia truites!! És tan innocent que se converteix en fràgil! Però és viva i al final se'n dóna compte de ses coses!! Tots feim plans i ens il·lusionam, però na Marteta és una cosa exagerada!! jejeje

Martí Vives: Bé, podria dir moltes coses den Martí. És sa persona amb sa qui he passat més hores després de mon pare i ma mare en es darrers dos anys. Una cosa bona?? Sempre vol que els altres estiguin bé! Una cosa dolenta?? ELS SEUS XISTES!!! WWaaaaHHH socorroooooo!! jejeje

Rosa Illa: Ara ve quan començ a dir: "que cómo me definiria?? pues soy una chica alegre, humilde, muy amiga de mis amigos..." (al pur estil dels castings d'OT) Però no!! no caerá esa breva!! Així que si voleu analitzar es meu grau d'escentricitat me deixau un comentari!! que no m'agrada descriure'm a mi mateixa!! és cosa d'egocèntrics!




Per cert!! fixau-vos si som raros que no tenc una trista foto on sortim tots junts!! Sempre hi falta algú!! Possiblement és perquè feia sa foto!! de fet estic segura de que si intentau cercar-ne una no la trobareu! Així que lo que he fet ha estat posar un foto representativa!! Na cris amb so regal de cumple que li vam fer!! D'aquesta manera hi sortim tots!! jajajaja



RAROS RAROS RAROS!!!

Els mites caiguts

Una pregunta noies, a vosaltres us mola el Tejedor, oi?

Gran pregunta d'un profe cultureta a ses al·lotes de sa meva classe. En Tejedor és un altre profe, i pes comentaris que ha fet d'ell, no es cauen gaire bé.

No és que es meu profe sigui un mite per mi. Però ell sempre intenta ser super intel·lectual i no caure en banalitats. Ara bé, quan fa comentaris d'aquest tipus te n'adones que ell, com tots, per molt que volguem ser "alternatius" i cultes som iguals que els que surten cridant a Salsa rosa.

En Tejedor és un profe guaperillas d'uns trenta anys i que s'ho té molt cregut. Està bo. Per què negar-ho? S'autor de sa meva frase és una altre professor també d'uns trenta anys més normalet. Quan dic que tots som iguals me referesc a que per molt que es meu profe vulgui ser cultureta no deixa de tenir un rin-tin-tín a en Tejedor. Estic segura de que deuen tenir ses seves diferències i es seus caràcters deuen ser incompatibles, però també estic segura de que s'enveja hi fa molt!

I per què em serveix tota aquesta historieta?? Idò per intentar analitzar una conducta comuna a tots els humans: quan som petits ens pegam amb els que no ens cauen bé i quan som grans els insultam; quan som petits volem tenir juguetes i quan som grans altres "juguetes"(cotxes, viatges, casa...); quan som petits envejam els nins de sa nostra classe que tenen una Play Station i quan som grans envejam als que estan més bons que nosaltres.

Ens comportam exactament igual amb 6, 10, 15, 20, 30, 40, 50, 60, 70 o 80 anys!! El curiós és que pareix que ens n'avergonyim!! Perquè sempre intentam dissimular el que ens passa. És com aquest professor a qui li interessa tant sa cultura i fa veure que no se preocupa per banalitats, després hi ha un guaperillas que li pren es protagonisme i reacciona exactament igual que tothom!!

Quan ets petit penses que els grans tenen unes converses super interessants i que quan siguis gran xerraràs de com salvar el món. Quan aterres al "món dels grans" te n'adones que has deixat de parlar de Bola de Drac per passar a parlar den Torrente. Que has deixat de jugar a Power Rangers per passar a jugar a lligar. Però que tot és exactament igual d'insubstancial del que feies de petit.


"Jo de gran vull ser..."






Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Perquè mos feim mayores...

Primer va ser n'Andreu, després va venir na Carme Font, més tard en Martí, fa quatre dies na Cristineta i avui na Carme Mir!!

Hem estat esperant els 18 durant molts anys abans de tenir-los i ara ja molts ni els tenen! Not que me començ a fer vella per què abans me deien es meus pares que a mida que vas fent anys es temps passa cada vegada més aviat. I és vera!!

Quan estàs pendent d'una cosa costa molt que arribi. Es temps passa molt a poc a poc, però a més també ens perdem moltes experiències a les que no prestam atenció i les deixam allunyar-se sense haver-les disfrutat tot el que haguéssim pogut.

Ahir era a un bar amb na Carme i de cop i volta me'n vaig adonar de que "ja està". De que, tot i que ens queda molt per viure, ja no vivim amb aquella sensació de voler fer un any més per a poder tenir més llibertat, fer un centímetre més o començar sa universitat. Ja està. Ja hem fet tot allò que durant anys havíem estat perseguint. Enguany sa meva vida ha canviat substancialment i és es canvi que havia de fer. No en tenc cap dubte.

Hem començat una altra etapa. Segurament podrem fer coses sense molts dels factors externs que ens condicionaven fins ara, viurem d'una manera diferent. Jo propòs que cada dia durant 5 minuts mos plantegem com és sa nostra vida. Si ens agrada o no. En cas positiu somriure i pegar un botet. En cas negatiu CANVIAR-HO!! Ja no se tracta d'arreplegar per demà, ara hem de començar a viure per avui!!




Avui fa solellet!! i vola es pedaç ondulant i com un insecte ferit dins s'herba per sempre aturats tots es mecanismes!

Sobretot que no se noti!!

Les aparences. Les nostres amigues les aparences...

Us heu plantejat per què serveix vestir-se d'etiqueta per anar a un casament? Idò per demostrar als demés que no som menys que ells. És una competició i també a l'hora un trist joc de rol al que sucumbeix la majoria de la societat.

Però no només es tracta de saber qui compra roba més cara. Tots sabem que qui no té fotolog no és ningú, perquè és un horror que la gent no pugui fardar d'amics i de que és super feliç!! Quin gran invent això dels fotologs! no sé com s'ho devia fer la gent abans per a poder competir i veure qui era més guay i a qui "estimava" més la gent a la que fa més de mig any que no veu.

La idea del Carpe Diem s'ha estès i ha perdut la seva essència. Ara resulta que tothom viu la vida al màxim. I resulta que la conseqüència d'això és que tothom viu a un món ideal i que és la persona més feliç del món. Com que tot en aquesta vida d'aparences és una competició també hem de competir en la felicitat. (Clar que ara han sorgit els emos, els romàntics moderns, que competeixen per veure qui és més desgraciat...) . Però algú d'entre tota aquesta gent que diu tant la paraula "carpe diem" es deu haver aturat a pensar que viure la vida al màxim no és sinònim de felicitat absoluta?? Segurament quan fem les coses sense pensar i sense posar xarxes de seguretat és quan ens pegam les castanyes més fortes!!

La gent que té aquesta necessitat de mostrar que és més feliç que mai és perquè segurament és més infeliç que mai però no ho vol assumir i... SOBRETOT QUE NO SE NOTI!!

Però les aparences sempre han existit i seguiran existint. Mai us heu fixat en aquelles velles que van vestides d'una manera ostentosa? Després són les més rates i les primeres que mengen merda!! Però elles estan ben tranquil·les i contentes perquè quan van pel carrer amb roba caríssima tothom pensa que són riques. Però el més trist és que algú tengui enveja d'aquesta gent. Velles i no tan velles. Si no fos així per què entrarien doncs a la roda de les aparences? Si elles van vestides així és perquè prèviament van tenir enveja d'algú que feia el mateix que elles i no van poder consentir-ho. Per això les van retar i van començar a lluitar pel lloc de "divina". Com les patètiques pel·lícules d'instituts americans. El més patètic és que això no és una pel·lícula i que a nord-Amèrica això passa realment. Evidentment Hollywood i productores de sèries han exportat aquest referent de "vamos al centro comercial" a la resta del món. O sigui que d'aquí a poc ja me veig amb animadores i quarterbacks rondant per aquí...

Bé, gent feliç, esper que seguiu essent tan feliços com deis. Perquè el dia que us doneu compte de que la vostra vida és una porqueria i que no s'acosta ni de lluny al model de vida del que heu volgut entrar a formar part, on es suposa que tothom ha de ser molt molt feliç i tenir molts molts amiguets, us podríeu acabar siucidant. I jo no som sa persona més bona del món però no li vull mal a ningú, exceptuant, per què negar-ho?, un parell de casos.



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Juventud, divina juventud...

Hi ha gent que amb 40 anys pareix que en té 16, però també n'hi ha que amb 16 pareix que en tenen 40.

La diferència entre la joventut i els adults és que de jove es té ganes d'explorar camins nous i canviar el món (o almenys així hauria de ser). En canvi, els adults ja han perdut aquest desig de canvi constant i necessitat d'emocions noves. S'acomoden i es retiren al seu palauet des d'on la vida es veu amb més calma i no es necessari implicar-se en res del que els envolta per la llei de l'egoista: tanmateix si ningú es preocupa per jo, perquè m'he de preocupar jo pels altres??

Per tant, podríem dir que el pas que separa els uns dels altres és l'aburgesament. És precisament per aquest motiu que Espanya és una país de vells! Perquè hi ha gent jove d'edat que és un jubilat mental!! (dic jubilat per no dir una altra cosa més greu).

Aquest sistema social en que vivim talla les ales completament a la joventut. Els que controlen les normes del joc no es poden permetre que la gent jove, que és el futur, pensi i vulgui canviar certes coses, perquè això voldria dir que en un període inferior a 20 anys se'ls hauria acabat el "xollo".

Els creients resen cada vespre al Bon Jesús o a Sant Sebastià. Però, en canvi, els oligarques i tot-poderosos jefazos de sa nostra societat ho fan a Sant Corte-inglés!! I així dormen tranquils. Qui diu Corte-inglés diu El Diario de Patricia, o diu informatius esportius de igual durada que la resta de seccions del tele notícies. Hem de tenir entretinguda a la gent amb banalitats i no deixar-los veure més enllà dels seus peus!! Perquè si la gent a les seves estones lliures se'n va de compres tenim una possibilitat menys de que se n'adoni que la seva vida és una gran merda consistent en no fer res!! No fer res per ningú!! Ni tan sols per ells mateixos!!

A part del paper que cadascú hagi decidit jugar a la vida, també hi ha factors externs a la nostra voluntat. Des d'adalt sempre s'està desacreditant els joves. De totes maneres això ja ve de molt enfora: per exemple, des del tractament de vós als pares i majors. Quan li demanes a una persona de 40 anys perquè tractava de vós a son pare i a sa mare et respon que és una qüestió d'educació de i respecte. Jo respect profundament a la gent major, però la respect exactament igual que la gent de la meva edat. Perquè els he de tractar diferent?? La vida d'uns val més que la dels altres?? Aquí ve la resposta de: "no, però és que ells en saben més perquè tenen més experiència..." i jo els dic: "Idò, perfecte! Així me podran aconsellar", o pot ser no perquè de fa 50 anys ençà (fins i tot de fa 10) ha canviat moltíssim i és possible que molts joves emprenedors hagin viscut més amb 20 o 25 anys que gent de 80 que només ha sortit del seu poble per anar a l'hospital Però de totes formes aquest no és motiu per a que ningú hagi de ser superior a ningú. A una societat sense jerarquies i d'igualtat real el que passaria seria que la vella dita de "cuando seas padre comerás huevos" no existiria, i quan "fossis pare" seguiries essent com qualsevol altre i seguiries vegent els conflictes des de dins i no des de fora, com en Pérez-Reverte que va escriure un llibre de la guerra dels Balcans sense sortir de l'hotel.

Des de la meva oculta i poc difosa veu reclam que ens deixeu de posar el peu a damunt!! que no ens trepitgeu més i que de tant en tant sortiu del vostre palauet per escoltar als que sí tenim a dir del nostre entorn encara que vosaltres ens volgueu desacreditar dient que no en tenim ni idea de què és la vida!



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Despotisme il·lustrat

Una de les èpoques que més "gràcia" em fa és la de la Il·lustració.
"Tot pel poble però sense el poble" és la famosa frase que la descriu perfectament. És a dir, el govern fa el que vol i li interessa a ell, però com que sap que la gent, encara que sigui considerada una ignorant, no és beneita ha d'intentar justificar la seva forma d'obrar perquè no es revolti ningú. En el fons els governants saben perfectament que el que fan no té altra raó de ser que la del seu propi benestar. Així doncs emprenen una sèrie de mesures que milloren en certa manera la qualitat de vida d'alguns sectors de la població per camuflar les seves intencions reals. Anar de modern quan un no ho és costa molt. No seria millor dir clarament que vols o no vols una cosa perquè a tu et dóna la gana (i perquè els tens quadrats) i deixar estar tanta hipocresia donant falsos arguments? Així pot ser seria més fàcil raonar amb la gent. I pot ser més d'un se n'adonaria de moltes coses.



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Onada i silenci

Onada i silenci.
Aquesta és la sensació que es pot percebre als partits polítics espanyols aquests dies.
El PSOE és el gran vencedor. I m'atrevesc a dir que el gran perdedor no és el PP sinó la resta de partits. Comparteixen el títol tots els qui s'han estavellat de manera estrepitosa.

Els primers caps no han tardat en rodar... En Llamazares o en Puigcercós han estat els primers. Però encara en queden molts per caure. Moltíssima gent opina que el senyor Carod no estarà gaire estona a ser guillotinat i en Rajoy "otro que tal baila".

Estic contenta perquè la política ha de ser una cosa fresca, que interessi a la gent. Si no fas canvis i renoves les teves propostes acabes morint. Això és el que possiblement els hagi passat als partits polítics d'aquest país.

En Llamazares ja duia massa golejades i no li ha quedat més remei que dimitir. Però en Puigcercós? La opinió general és que ho ha fet per tornar-se a acostar al partit i reconduir-lo. En quant a en Rajoy, sincerament, crec que no s'ho creu ni ell això de que tornarà a sortir elegit! Pot ser es presenti, però vaja... N'"Espe" i en "Galli" tenen moltes més possibilitats de sortir triats! No estan tan cremats... I el senyor Carod? Què conta de bo? Sa pugna Carod-Puigcercós quins resultats donarà? Txan, txan... tensió!

Bé crec que no fa falta opini sobre Unitat, no? Ses paraules sobren per descriure sa castanya que s'han, i mos hem, pegat! Monumental senyors, monumental.



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Señor Zapatero deje de hablar de datos macroeconómicos

El segon debat ha finalitzat. Feia falta fer-lo? Gairebé la meitat ha estat un rèplica del primer!!

Ens mereixen la nostra confiança algun dels dos candiats? Sincerament, crec que els dos són bastant fluixos. Tant el primer com el segon debat han estat en la seva majoria un monòleg! Cadascú duia els seus temes preparats i els vomitaven! Em recorda a quan els estudiants no estudien, sinó que empollen. Arriba l'examen i vomiten tot el que han memoritzat al peu de la lletra. Sense tenir un coneixement més ampli i arguments per interrelacionar conceptes. Doncs els polítics han fet el mateix. Han estat incapaços de fer bons arguments i defensar-se de les acusacions del seu adversari perquè en alguns casos no sabien ni de què els estaven parlant!

En Zapatero deu ser extremadament organitzat i sense dots per a la improvització. Això sol amagar una persona insegura de si mateixa. Ell tenia fet una esquem del que parlaria a cada bloc i no se'l botava!! Al primer debat va aplaçar el tema de la immigració fins a dues vegades dient: "Luego me referiré a ella". Al final en va parlar però molt per damunt i no va contestar ni de bon grau les intenses acusacions que va fer Rajoy en aquest tema. El líder del PSOE tenia altres punts a tractar i no va poder donar ni una mica de flexibilitat al seu guió per contestar al gallec.

Per altra banda en Rajoy va fer bastant el paperot dient dilluns passat en repetides ocasions: "Señor Zapatero deje de hablar de datos macroeconómicos. Hable, por ejemplo, de la subida de alimentos como el pan o la leche". No em vull fer l'entesa en economia perquè precisament no ho sóc. Però la macroeconomia inclou aspectes com la pujada dels aliments i l'atur. Així doncs, com volia que parlàs d'això sense utilitzar dades macroeconòmiques?

Sé que es bastant desalentador saber que un d'aquells dos personatges serà el president, però crec que en aquest cas no em de pensar en quin ens agrada més sinó en quin ens desagrada menys. I qui ens pot perjudiacr menys.

Vull expressar la meva discomformitat amb la marginació que estan tenint la resta de partits en aquesta campanya electoral. Pareix que estam en un sistema bipartidista. És que ja no estic aspiarant a que es xerri de petits partits que només es presenten a territoris concrets i que puc entendre que als asturiants no els importi gaire el que defensi Unitat, a l'igual que a mi no m'importa en sobremesura el Partit Andalusista. Estic parlant de partits que jo pensava que eren mínimament importants fins ara. On és Esquerra Unida?? Heu sentit en Llamazares molt sovint?

M'agradaria acabar aquesta entrada amb una de les alusions més enginyoses i brillants al debat. Va ser d'Alfonso Guerra: "Se busca a una niña, lleva un bonobús, le acompaña un abuelito jubilado de Endesa con una pequeña pensión. Ella responde al nombre de Esperanza y a el le llaman globo pinchado. Sus padres Mariano y José Mari ruegan se pongan en contacto con ellos si les han visto: Calle Conferencia Episcopal nº 1".




Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Per sempre més

Per sempre més vol dir, justament, per sempre més!
Quantes coses pensam que són per sempre i resulta que s'acaben?

És cert que hi ha moltes coses que desapareixen de la nostra vida a una velocitat vertiginosa, però això és perquè li hem donat una importància que no tenia. En canvi, les coses que realment t'han marcat i te les has estimat mai desapareixen... Mai!! Simplement se van transformant, però sempre les tens presents...

Per això dic que els meus amics són cinc o sis... Perquè són els únics que després d'haver-me separat d'ells segueixen bategant ben fort dins jo... Si estimes a una persona l'estimes sempre... La forma va canviant al llarg dels anys però el contingut és el mateix. L'apreci cap a una persona mai desapareix.

Algú que estimes és algú de qui t'enrecordes pràcticament cada dia. Algú que és capaç de moure una pila de sentiments dins tu. Bons o dolents! Perquè normalment quan odiam és perquè algú ens ha traït la nostra estimació... I seguim estimant-los tot i el mal que ens han causat... Encara que decidim deixar de parlar-los, escupir-los a la cara o insultar-los. Si fem tot això és perquè ens importen. I ens seguiran important sempre fins que ens morim i encara que ho volguem negar.


Per sempre més...

Tot està per fer i tot és possible

Veient sa immensitat sols queda prendre una forta alenada i sentir bategar es cor. És just llavors quan te n'adones que tot està per fer i no hi ha res impossible!

Riure, nedar, córrer, plorar, cridar... Viure.

Aquests verbs expressen ses emocions més primàries dels humans. I són ses reaccions que realment valen la pena. És curiós perquè justament ahir li vaig haver de dir a un company que me feia mal sa cara de tant de riure i somriure... Deu ser bon senyal, no?

Que ja està bé de tantes penes i tantes històries! Que quan es pot s'ha de viure feliç! Ses desgràcies i els moments d'amargura ja tornen tots sols, no ens hem d'esforçar per recrear-nos-hi i viure frustrats sense assaborir el que significa un divendres horabaixa assegut a un banc des Born amb un bon gelat de Can Miquel, o ses postes de sol a La Trapa, o anar a Sa Ràpita amb els amics i que te bombardegin amb bolles d'arena compacta per després de tot es trull acabar submergint-te a s'aigua i surar una estona fent es mort...

Sa vida val la pena a estones, i són aquests moments els que hem de disfrutar i als que ens hem d'aferrar, per poder tenir alguna cosa per la que lluitar quan estem en hores baixes. I sobretot, per saber que aquells amb qui has compartit aquelles rialles, aquelles nedades, aquelles corregudes, aquells plors, aquells crits... i aquesta vida mai s'oblidaran d'estendre't sa mà per a reimpulsar-te des del més fons de la mar al més alt des penya-segat. I quan ja has après això t'atures, reflexiones i te n'adones que sa vida val la pena només a estones, però que sa teva gent val la pena a cada instant!!


Gràcies a tots els meus companys de camí i causa.



Nota: Sa frase "tot està per fer i tot és possible" és den Martí i Pol, la resta (inclosa sa foto) és d'elaboració pròpia.

Estas vísperas son las de después

Este adiós no maquilla un hasta luego,
este nunca no esconde un ojalá.
Estas cenizas no juegan con fuego,
este ciego no mira para atràs.

Estes notario firma lo que escribo:
esta letra no la protestaré.
Ahórrate el acuso de recibo,
estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir

Este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca.
Estos ojos ya no lloran más por ti.

Joaquín Sabina.


M'agradaria recordar-vos sa meva gran admiració per aquest home, tot i que a sa meva iaia no li agradi i el trobi massa "ordinari" jajaja.

Estava al llit i m'he hagut d'aixecar quan he sentit aquesta cançó perquè m'ha despertat alguna cosa dins jo que m'ha impulsat a escriure! Transmet una força molt especial... A mi aquesta lletra me diu que puc amb tot! Que he de fer allò que jo vulgui sense tenir por! Que la por és per aquells que volen passar per la vida sense pena ni glòria i no volen rompre els esquemes. No estic parlant de fer una revolució sinó de que ningú ens ha de dir si una cosa és bona o és dolenta, ni ha de posar traves a les nostres idees perquè "no és l'habitual".

Hem de convèncer-nos de que el que realment és important és tenir clar allò que volem i no deixar que les convencions ens facin recular en el camí que hem emprès! Sense oblidar-nos que no estam sols en aquest món, i que no hem de fer mal a ningú! El respecte és la base de qualsevol relació/coexistència pacífica i quan algú sobrepassa aquest límit, des del meu punt de vista, perd tota la raó que hagi pogut tenir fins llavors.



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi

What a wonderful world

I see trees of green,
red roses too
I see them bloom
For me and you

And I think to my self:
What a wonderful world!!


Perquè ja són més de dos anys. Perquè qui vos havia de dir que estaríeu tant de temps junts? Perquè vos estimau amb bogeria encara que vos costi reconèixer-ho!! Perquè quan he vist aquesta foto m'heu dibuixat un somriure a sa cara!

Si algú vol saber el què és s'amor que no li pregunti a aquests dos, ells tenen sa fórmula, però no la volen dir es cabrons!!! jajajaja

Darrerament tot és guapo a sa meva vida!! No sé perquè però estic en un estat d'eufòria, alegria i il·lusió per fer ses coses que jo diria que feia anys que no tenia!! Se podria comparar amb ses ànsies per partir de campament en s'estiu quan tenia 9 anys!! M'ho passava pipa!! Era una altra època, però també tenia coses dolentes que ara no tenc... De totes maneres hi ha una cosa que sí que tenia llavors i que ara crec que he recuperat: sa innocència. Dic innocència per resumir-ho amb una paraula, però és difícil expressar es significat del que realment vull dir en una paraula. Perquè vos faceu una idea vos diré que és es tornar a disfrutar de ses coses més petites i minúscules des dia a dia!!

Per exemple, avui ha sortit es sol i no és una metáfora!! Ha sortit de veres!! Com ja vaig dir es sol me dóna un bon rotllo increíble!! idò vos podeu creure que he disfrutat de posar-me en bikini i tombar-me damunt es llit a estudiar mentre m'assolellava?? Ha estat brutal!! No podia aturar de somriure i me desconcentrava de lo feliç que era!! O amb sa foto d'aquests dos bergants... que m'han entrat ganes d'abraçar-vos!!


I see friends shaking hands
saying: "how do you do?"
They're really saying:
"I love you!"


Obriu sa finestra i cridau ben fort!!

Modernillo Cool

En Jordi ahir me va descobrir un grup mallorquí: "Gonelles Morts". Estan un poc tocats, però diuen alguna veritat... Sa cançó de "Modernillo Cool" és molt bona!!

I és que aquests Modernillos Cool, són, juntament amb els killos, el que més abunda!! Venen a ser un intent de pijo però d'esquerres... perquè clar no creuen en Déu ni estan en contra des preservatiu, però se compren una roba que no val una merda i que als dos mesos de dur-la està desfilada, però perquè posa "All Star" o "Carthart" se deixen una pasta que ho flipes! Això sí, ses Converse com més pintades i brutes estiguin, més "guais" quedaran...

Bé no tenc res més a dir excepte que penseu si sou d'aquest grup o no. Si ho sou i us agrada, ja està bé. Si no ho sou i no us agrada després d'escoltar sa cançó ja sabreu quins són els primers símptomes i transformacions per idetificar un possible cas d'encomanament...jejeje

No és dolent ser un modernillo cool, és un rol que un cert grup de gent a decidit prendre dins de la societat. Igual que jo he pres el rol "d'evangelitzar-vos" a tots amb la meva sabiesa i il·luminació!! Però jo al menys sóc conscient de que el món no s'acaba ni comença allà on jo vull que ho faci. En el meu món pots dur All Star, Bulberry, Puma, Fuma, roba artesanal... Pots ser modernillo cool, pijo, quillo o hippie!! Sa cosa és que sàpigues què estàs fent, quin paper jugues dins sa societat i que vegis que ningú és millor que ningú ni té unes idees més justes o bones.

Has de poder expressar sa teva opinió i vestir-te així com et doni la gana. Però no fer les coses perquè queda "progre" sinó perquè realment n'estàs convençut!! Ves en bici si realment creus que és una bona opció per tu, però no hi vagis perquè ara queda fashion!! No t'apuntis a la moda de lluitar en contra del cavi climàtic i després deixis rajar l'aigua calenta de la dutxa mentre t'estàs ensabonant!!!

L'únic que deman és que siguem conseqüents amb els nostres actes.

Reflexionem-hi si us plau. Reflexionem-hi.



http://www.goear.com/listen.php?v=b4d6725
(Hi ha un link directe al menú d'adalt a la dreta)


Modernillo cool - Gonelles morts

Sóc un modernillo bisexual,
m'agraden ses pijes i els homos alts.
Duc una bossa de pasatiempos
“y lo que no sé me lo invento”

Anam tots a nes cultura club
amb penya des CEF que mola un munt

M'he comprat unes ulleres de pasta
duc una gorra i me deix un poc sa barba

Modernillo cool!!
Modernillo cool!!

Ara present en meu tercer curtmetratge
amb sa pasta des papis m'he pagat es rodatge!

Sóc un cultureta de sa nit de Palma
Al Teatre Municipal farem una festassa

M'agrada tot el que sigui alternatiu
i ses meves xapes són es meu distintiu.
Un “No a la guerra” a s'americana...
Fer-se un poc es progre sempre agrada!

Modernillo cool!!
Modernillo cool!!

Es dematí vaig a fer una volta
no pes Sindicat, millor Passeig Mallorca
que queda tope cool visitar Es Baluard
ni que sigui per fer-hi una copa!

Ara faré un master a Holanda,
ja m'inventaré qualque fricada.
Anirem en tren que queda més “popu”

Amem si descarrila i te mates!!
Modernillo Cool!!

Amem si descarrila i te mates!!
Modernillo Cool!!

Amem si descarrila i te mates!!
Modernillo Cool!!

Amem si descarrila i te mates!!
Modernillo Cool!!

PD: És una cançó. No vull que descarrili cap tren ni que mori ningú.

Oh yeah!! I speak English!!

jajajajajajajajajajajajaja


M'heu de perdonar per aquesta entrada!! Normalment escric coses més "profundes"!! però és que estic molt conenta perquè he aprovat es First!!! i volia que tothom ho sapigués!! I és què això vol dir que no m'hi he de tornar a presentar!! jajajaja També tenc més punts per anar d'erasmus, crèdits de lliure configuració... Sí, sí, estic molt contenta!!!


I ja que estic fent una entrada poc "reflexiva", aprofitaré per fer una cosa molt típica.... Sort amb els examens!!! Esper que vos vagin molt bé!! A mi de moment m'hi estan anant!!

S'estiu, s'estiuet

En s'estiu tot té una altre color, una altre olor i es temps passa d'una altre manera... L'olor que més enyor cada hivern de l'estiu és la de pinar amb aquell aire calent... sabeu a quina me referesc? per a mi és la més significativa de totes i el que em desperta més records.

Aquesta setmaneta passada he estat per Mallorqueta, i per molts llocs que passava em venia a la ment algun moment de l'estiu que vaig passar per allà! Era molt simple. Només havia d'imaginar-me un sol espaterrant que me pegava directe a la pell i respirant un aire d'una temperatura molt parescuda a la meva pròpia corporal...

Tots els humans necessitam el sol per a fer la nostra particular "fotosíntesi", però jo personalment el necessit perquè em transmet molt bon rotllo!!

Per una altra banda també enyor la mar... A Barcelona la mar des port està plena de peixos mutants i que desprenen radioactivitat, clar que a Palma en comptes de peixos el que tenim són botelles de vodka i de whisky que suren després de cada cap de setmana....però bé, s'incivisme és una altre tema que queda per més endavant!

La mar, sa seva sal, es surar si te deixes mort, fer es pi o tirar bolles d'arena compacta a sa cara dels amics... jugar a futbol o a pales i perdre de panera... He passat bones estones davora la mar. Jo diria que tan bones que no voldria per res del món que els meus fills i sa meva parella se les perdessin mai!! Així que encara que no visqui a Mallorca els obligaré a venir cada estiu per a que s'empapin d'un dels llocs més complets del món! I és que tenim una petita joia que alberga infinitat de secrets meravellosos que només coneixem bé els illencs, i que esper que segueixi essent així per molt de temps. És sa nostra Roqueta i l'hem de salvaguardar!!


"Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi"




PD: Cris!! moltes gràcies per fer-me de model a aquesta entrada!! Trob que expresses realment l'essència d'un dia qualsevol d'estiu!Que són els que més m'agraden!Els que comencen essent normals, com qualsevol altre, però acaben convertint-se per sorpresa en un dels millors dies de la teva vida!

Para no asediarla con mi antología de sábanas frías y alcobas vacías

No sabia quina frase posar de títol... Cada frase que escoltava d'aquest home era bona per posar al blog... (si no sabeu a qui m'estic referint és l'amo en Joaquín Sabina).

Aquest senyor és un poeta nat. A més, m'imagin com deu composar les cançons: amb una copeta davant i les paraules que brollen de la seva ment.

Pens que nosaltres hauríem de ser una mica més com en Sabina. Més poetes. Hauríem de mostrar-nos així com som i expressar el que sentim. Confiar als amics les nostres pors, els nostres amors i desamors, les nostres preocupacions... I no menjar-nos-les totes nosaltres, per això són els nostres amics!! Hauríem de llevar-nos les cuirasses de damunt i fer, cada dia, una gran alenada. I més de tant en tant gran "jaaa" (crit per alliberar tensions), perquè si el feim molt sovint perd les seves propietats curatives.

És curiós perquè ara que he dit això de que el "jaaa" fet sovint perd les seves propietats curatives he pensat que tot perd les seves "propietats" (o la seva gràcia) si no sabem com dur-ho bé. Quants cursets/instruments/aficions/esports/etc. (fins i tot parelles!!) heu començat amb moltíssima il·lusió i heu deixat després de 2 o 3 mesos perquè us avorríeu sobiranament?

La qüestió és saber quan i com evitar que una cosa ens deixi de fer ganes... A ca meva hi tenc una guitarra, roba de capoeira, una bicicleta, bolles de malabars, carioques, fils per a fer polseres... Una infinitat de coses que vaig començar amb moltes ganes però que no vaig saber com continuar al cap de 1 o 2 mesos de tenir-les... Què som? uns capriciosos? uns immadurs? no tenim capacitat per tenir una certa dedicació a segons quines coses? simplement, no hem escollit una cosa que ens agradava? Si esperau que us doni la resposta... me sap greu!! NO HO SÉ!! jajajaja

Jo, sincerament, crec que en el meu cas és perquè tenc massa "bubotes" al cap!!! Encara estic en sa fase en que veig un combat d'arts marcials de bola de drac i dic: uuuuuuuii!!! jo vull fer això!!! És una reacció molt infantil, però també molt sana. Moltes coses me desperten admiració i per tant em creen uns al·licients. I realment pens que aquests al·licients són els que ningú ha de perdre a la seva vida. El dia que perdi aquestes motivacions i ganes de provar coses noves haurà deixat de ser feliç... (no estic fent cap apologia de les drogues!!que la gent utilitza aquesta frase per a convertir les drogues en sanes...quins collons!!) Aquest motiu d'il·lusió no sempre és un objecte, pot ser, per exemple, una causa. Com aconseguir una xarxa de carrils bici per dins la seva ciutat o aturar unes obres d'allò que sigui.

Que ningú us llevi les ganes de lluitar pels vostres ideals!! Les causes perdudes són les més apassionants!! I la passió és el que ens manté vius...


"Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi"

El nus al pit i a la gargamella

He d'agrair a sa meva bona amiga Aina que un dia em regalàs una frase que deia: "Just els bojos s'enamoren bojament".

Pel mateix motiu, crec que just els bojos viuen la vida aprofitant tots els seus moments. Aprenent de cada experiència un ensenyament que els fa créixer i entendre millor el que els envolta analitzant aquest entorn per extreure'n conclusions positives.

Per a mi és molt difícil acceptar que un amic d'un dia per l'altra se n'ha anat i que mai més el podré tocar, ni em farà bromes, ni li demanaré que tal li van anar les vacances... És molt difícil entendre a què s'estan referint quan et diuen que de tot se n'ha d'aprendre i que "en Ricard amb la seva partida t'ensenyarà moltes coses"... És molt difícil pensar quan et trobes en aquesta situació. És molt difícil saber què dir en un moment així per a que no soni frívol. Pot ser per això no he dit res fins ara.

No dient res pretenia mantenir en Ricard dins de mi per sempre. Però també he retengut tot el dolor que la seva pèrdua comporta. No he dit res durant dues setmanes. He volgut evitar pensar-hi però arriba un moment del dia (cada dia) que és impossible obviar-lo. En Ricard i tots els ensenyaments que ell m'ha dut han de tenir cabuda, per força, al menys 10 minuts en cada un dels meus dies.

En Ricard sempre seguirà dins el cor de tots els que l'estimàvem. Però en el meu cas, particularment, puc dir que no només queda al meu cor. Queda en totes les meves accions, decisions i pensaments. Crec que el millor que fins el moment he après amb ell ha estat a relativitzar. Tot i ses males accions de certes persones: fins quin punt estàs realment dolgut amb ell i fins quin punt has de seguir enfadat amb aquella persona per orgull? Jo no me consider una persona orgullosa, mai ho he estat. Però si que ho vaig ser amb una persona que me va fer molt de mal. Vaig pensar que mai el perdonaria, entre altres coses perquè encara ni m'ha demanar perdó. Però amb en Ricard vaig reflexionar i vaig arribar a sa conclusió de que no volia que el dia en que aquesta persona o jo moríssim encara estiguéssim enfadats.

La vida és relativa. Pot durar poc temps, o en pot durar molt. En les nostres mans està aprofitar-la amb allò que realment ens omple i deixar de banda tot el superficial i que no volem fer però que fem perquè és el que està establert.





Cada dia puges i baixes amb jo al ferrocarril, cada dia dia passam al manco una hora plegats. I cada dia fins que em torni una estúpida convencionalista seguiràs essent el meu punt de partida en totes les decisions que hagi de prendre a la vida.

Ricard, ahora volvemos!