divendres, 27 de juny del 2008

Rere el revol del camí trobaràs...

Acab de tornar del Pallars Sobirà. Anàvem amb la intenció de fer La Pica d'Estats, però finalment no hem pogut perquè amb la capa de neu que hi havia acumulada era impossible. De fet un home que treballava al refugi que està al començament de l'itinerari ja ens havia dit: "Vos fotreu de neu fins los collons".



Aquesta era jo emocionada de l'excursió i de lo acollonantment preciós que era tot allò (duia 3 hores caminant)


Notòriament més cansada i desmotivada estava quan feia 6 hores que caminava, però just quan estava pensant que me cagava en ses 6 hores i sa mare que va parir a tots els excursionistes, puj una paret i me trob amb...

L'Estany de Sotllo i La Pica d'Estats, un dels llocs més bonics en què he estat mai.



No hem pogut fer el cim, però moltes vegades el de menys és la fita a assolir, l'important és el que et vas trobant al llarg del camí i anar-ho assaborint. No has d'anar cegat per arribar al final sinó que de tant en tant t'has d'asseure i gaudir del que tens davant tu. A l'excursió no havies de deixar de caminar mai perquè després de cada revol del camí i després de cada costa pujada et trobaves amb una cosa acollonant i preciosa. I sabies que si deixaves de caminar et perdries experiències que mai més podries tornar a repetir (pel simple fet que només passen un cop a la vida, mai tornen a passar exactament igual que la vegada anterior) .



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

dimecres, 18 de juny del 2008

Apareció entre el gentío de la Quinta Avenida

La mañana era calurosa. Ella, como siempre, observaba la gente pasar desde el banco de enfrente de la pajarería. Pero la tienda hacía un tiempo que estaba cerrada. El dueño se había ido hacía unos meses sin decirle a nadie a dónde se iba ni porqué dejaba un negocio que aparentemente le iba tan bien.

Hacía tiempo que se conocían aunque sólo de vista. No sabían el nombre del otro, pero era curioso como ella echaba en falta verlo cada día abrir la pajarería.

Antonia, que así se llamaba la mujer, se sentaba siempre en aquel banco y hacía el mismo ritual: leía los titulares y dejaba el periódico apartado a un lado. Respiraba hondo y empezaba a valorar si lo que acababa de leer era lo suficientemente importante como para girar la pàgina y dejar de contemplar la vida de los transeúntes. Pese a ser ciudadanos anónimos eran parte de su vida. No sabía su nombre, pero conocía tanto sus secretos como sus problemas.

El hombre que cada día acompañaba a su hijo a la parada del autobús venía de la izquierda y siempre iba después a desayunar a la granja de al lado de la tienda de animales. Había una mujer que venía del lado izquierdo de la calle y cada mañana acudía a la misma cafetería que el otro hombre. No se conocían de nada al principio. Pero siempre se sentaban en mesas la una enfrente de la otra, así que a la fuerza empezaron a intercambiar alguna que otra mirada, después a saludarse y finalmente comenzaron a sentarse en la misma mesa para charlar, aunque al cabo del tiempo se convirtió en algo más que una conversación de "buenos-días".

Antonia durante los 7 años que llevaba vivendo en la ciudad había dedicado las mañanas a observar la vida de los demás hasta tal punto que se le escaparon las lágrimas al darse cuenta de que el anciano del sombreo que cada día paseaba por allí hacía más de dos meses que no lo hacía...

Esta vez, después de dejar apartado el periódico alzó la vista y miró el cartel de "Cerrado indefinidamente" pegado en la barrera de la pajarería. Se preguntó si algún día el propetario volvería. Justo en ese momento apareció él entre el gentío de la Quinta Avenida y sacó un manojo de llaves del pantalón. Abrió la verja, respiró hondo y la alzó empujándola con todas sus fuerzas. Había vuelto. No sabía hasta cuando se quedaría, pero había regresado siendo el auténtico.

Entonces ella lo observó detenidamente, sonrió y se marchó por el mismo lado por dónde él había venido. Pero dejó el periódico en el banco, cosa que nunca antes había hecho. En ese momento, él se giró hacia donde su antigua vecina tendría que estar sentada y no la vio. Por un instante se preocupó, luego se dio cuenta de que su periódico estaba allí. Así que sonrió aliviado y encendió las luces de la pajarería.

diumenge, 15 de juny del 2008

El pi de Formentor



Per tancar els ulls i amollar-se,
per respirar i imaginar,
per recordar i estimar.
Per recordar que, i què, estimes.





Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.



Miquel Costa i Llobera, 1875.