He d'agrair a sa meva bona amiga Aina que un dia em regalàs una frase que deia: "Just els bojos s'enamoren bojament".
Pel mateix motiu, crec que just els bojos viuen la vida aprofitant tots els seus moments. Aprenent de cada experiència un ensenyament que els fa créixer i entendre millor el que els envolta analitzant aquest entorn per extreure'n conclusions positives.
Per a mi és molt difícil acceptar que un amic d'un dia per l'altra se n'ha anat i que mai més el podré tocar, ni em farà bromes, ni li demanaré que tal li van anar les vacances... És molt difícil entendre a què s'estan referint quan et diuen que de tot se n'ha d'aprendre i que "en Ricard amb la seva partida t'ensenyarà moltes coses"... És molt difícil pensar quan et trobes en aquesta situació. És molt difícil saber què dir en un moment així per a que no soni frívol. Pot ser per això no he dit res fins ara.
No dient res pretenia mantenir en Ricard dins de mi per sempre. Però també he retengut tot el dolor que la seva pèrdua comporta. No he dit res durant dues setmanes. He volgut evitar pensar-hi però arriba un moment del dia (cada dia) que és impossible obviar-lo. En Ricard i tots els ensenyaments que ell m'ha dut han de tenir cabuda, per força, al menys 10 minuts en cada un dels meus dies.
En Ricard sempre seguirà dins el cor de tots els que l'estimàvem. Però en el meu cas, particularment, puc dir que no només queda al meu cor. Queda en totes les meves accions, decisions i pensaments. Crec que el millor que fins el moment he après amb ell ha estat a relativitzar. Tot i ses males accions de certes persones: fins quin punt estàs realment dolgut amb ell i fins quin punt has de seguir enfadat amb aquella persona per orgull? Jo no me consider una persona orgullosa, mai ho he estat. Però si que ho vaig ser amb una persona que me va fer molt de mal. Vaig pensar que mai el perdonaria, entre altres coses perquè encara ni m'ha demanar perdó. Però amb en Ricard vaig reflexionar i vaig arribar a sa conclusió de que no volia que el dia en que aquesta persona o jo moríssim encara estiguéssim enfadats.
La vida és relativa. Pot durar poc temps, o en pot durar molt. En les nostres mans està aprofitar-la amb allò que realment ens omple i deixar de banda tot el superficial i que no volem fer però que fem perquè és el que està establert.
Cada dia puges i baixes amb jo al ferrocarril, cada dia dia passam al manco una hora plegats. I cada dia fins que em torni una estúpida convencionalista seguiràs essent el meu punt de partida en totes les decisions que hagi de prendre a la vida.
Ricard, ahora volvemos!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Hola Roseta, estic content que deixis anar tot el que t'ha estat torturant per dins tot aquest temps, crec que és el més sensat. Pel que he llegit no crec que en Ricard desitges que et tornessis a enfonsar per ell així com ho degueres fer per en M.V, per tant no ho facis.
Recorda que aquí sempre tendràs amics que et donaran suport :) si necessites res digues coses.
Has aconseguit emocionar-me...
Em reiter amb el que et vaig dir: saps comunicar! Utilitzau per canviar el món!!! Segur que ho faràs!
Si hi ha algun comiat que no ha estat en va, aquest és el d'en Ricard. Sense voler-ho ens ha ensenyat el valor de l'impuls que cada matí ens treu del llit, el valor d'aquells petits detalls que fan gran l'existència i, sobretot, a relativitzar i a veure amb uns altres ulls tot el que ens envolta.
El món gairebé no ha canviat des de que vas marxar; el que ha canviat sóc jo.
I el canvi és l'únic que ens queda.
No crec que hi hagi res més enllà de la mort, però m'agrada imaginar-me en Ricard sobre una barca, o a la costa, somrient davant de la immensitat d'aquella mar que tant li agradava. La mirada perduda i un somriure. M'agrada imaginar-me que va tenir moments com aquest i que per uns instants va gaudir de l'autèntica felicitat dels petits detalls.
Tan sols em queda recordar-lo quan tinc davant un petit moment, no deixar-lo passar i gaudir-lo pels dos. Mai més he tornat ni tornaré a mirar la mar amb els mateixos ulls ni amb la mateixa solitud.
Tinc una abraçada pendent que mai més podré donar.
Rosa.. sap greu la parrafada.. dubto si posar-ho, però què busquem al blog sinó comunicació?
fins aviat i força!!
un petó
º_o
Publica un comentari a l'entrada