Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda,
oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette.
Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo,
oh yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple adormits...
Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses,
...
OH, YEAHH!!
Amb aquesta cançó gairebé me va sortir es cor des pit en es Liceu!! I ara recordant-ho me torna a bategar ben fort! Aquell dia me'n vaig donar compte de que sa meva vida havia de canviar. Però no ha estat fins ara que he començat ses reformes de ca meva! Escric per dir-vos que els plànols ja estan a una fase bastant avançada i que d'aquí a poc començaré a tomar i aixecar qualque paret! A més, es sòtil ja tenia degotissos... Li posaré una capa aïllant ben resisten per a que s'aigua no se pugui colar! Jo me n'enreia de na Carmeta perquè a ca seva mai acabaven ses obres però és que jo ara estic fent lo mateix!! jejeje
Mai va malament una mà de pintura...
Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.
dimecres, 28 de maig del 2008
dijous, 22 de maig del 2008
Tancat per reformes
El blog tanca momentàniament la seva activitat d'elaboració d'escrits per reformes... Reformes al cap de l'autora!! res formal! tot conceptual! Abans d'escriure coses perquè sí i sense un rerefons enriquidor... no n'escric!
No és un adéu per sempre es sols un adéu per un instaaaaaaaant el cercle refarem i fins pot ser serà més gran!!! jajajaja moments escoltes... aix aix... kins records!! :D
Salut !!
No és un adéu per sempre es sols un adéu per un instaaaaaaaant el cercle refarem i fins pot ser serà més gran!!! jajajaja moments escoltes... aix aix... kins records!! :D
Salut !!
dijous, 15 de maig del 2008
Com vam poder sobreviure?
S'altre dia vaig rebre un correu d'una al·lota que duia un power point adjunt que deia:
De niños íbamos en coches que no tenían cinturones de seguridad, ni airbags, ni sillitas. Podíamos ir en el suelo de la parte de atrás de una furgoneta, era un paseo especial y todavía lo recordamos... Nuestras cunas estaban pintadas con brillantes colores de pintura a base de plomo! No teníamos tapas con seguro para niños en las botellas de medicinas, enchufes, ni puertas ... Cuando montábamos en bicicleta no usábamos casco, rodilleras ni coderas. Y era mejor cuando convertías tu bici en moto con un palo o cartón en la rueda trasera. Bebíamos agua de la manguera del jardín, de la llave o donde la encontrábamos, siempre y cuando nos quitara la sed, y no de una botella de agua mineral. Estábamos horas y horas construyendo carritos de cajas y tubos, y los que tenían la fortuna de tener una bici, se las ingeniaban para remolcarnos aunque en la esquina se acordaran que no tenían frenos. Después de varios golpes aprendimos a resolver el problema. Sí!, nosotros chocábamos con arbustos o caíamos en la tierra, pero no chocábamos con coches. El colegio, cuando duraba hasta el medio día, llegábamos a casa a comer después de saborear nuestra golosina, gusanitos, chupachups, etc. No teníamos móviles... Así que nadie podía localizarnos !!! ¡¡¡ Impensable !!!
Nos cortábamos, nos rompíamos un hueso, perdíamos un diente, pero nunca hubo una demanda
por éstos accidentes... Nadie tenía la culpa mas que nosotros mismos. Compartíamos una coca cola de lata cortante entre cuatro (juntando el dinero de nuestras pagas)... Bebiendo todos de la misma lata y nadie se moría por eso. No teníamos Play Stations, Nintendo 64, X Boxs, MP3, 99 canales de tv por cable, cámaras de vídeo, cine, sonido “surround”, móviles, ordenadores, “chat” en Internet, etc ... Sino que: ¡¡¡TENÍAMOS VERDADEROS AMIGOS !!! Hacíamos juegos con chapas, piñas, jugábamos al pañuelo, policías y ladrones, escondite, churro, tú la llevas, a la comba, a la goma o en algún equipo que se formaba para jugar un partido; no todos llegaban a ser elegidos y no había desencanto llevado a trauma.
Teníamos Libertad, Fracasos, Éxitos, Responsabilidades... Y aprendíamos a manejarlos.
I és que és cert! Ses generacions que pugen ara son ses de bollicao i videoconsola! No se relacionen amb es món exterior. Sa seva diversió és seure davant una pantalla!! A mi me fa especial gràcia quan ara treuen jocs per fer esport davant sa tele!! q tenen una taula d'equilibris i beneitures d'aquestes...
Crec que hauríem de fer un pensament. Està clar que no podem canviar els habits de tothom, però podríem començar per canviar es nostros!
I, senyora, no passa res si es seu fill a un campament ha de menjar menjar de ca a una gimcana bruta!! Me'n refiaria menys de ses hamburgueses des McDonald's
De niños íbamos en coches que no tenían cinturones de seguridad, ni airbags, ni sillitas. Podíamos ir en el suelo de la parte de atrás de una furgoneta, era un paseo especial y todavía lo recordamos... Nuestras cunas estaban pintadas con brillantes colores de pintura a base de plomo! No teníamos tapas con seguro para niños en las botellas de medicinas, enchufes, ni puertas ... Cuando montábamos en bicicleta no usábamos casco, rodilleras ni coderas. Y era mejor cuando convertías tu bici en moto con un palo o cartón en la rueda trasera. Bebíamos agua de la manguera del jardín, de la llave o donde la encontrábamos, siempre y cuando nos quitara la sed, y no de una botella de agua mineral. Estábamos horas y horas construyendo carritos de cajas y tubos, y los que tenían la fortuna de tener una bici, se las ingeniaban para remolcarnos aunque en la esquina se acordaran que no tenían frenos. Después de varios golpes aprendimos a resolver el problema. Sí!, nosotros chocábamos con arbustos o caíamos en la tierra, pero no chocábamos con coches. El colegio, cuando duraba hasta el medio día, llegábamos a casa a comer después de saborear nuestra golosina, gusanitos, chupachups, etc. No teníamos móviles... Así que nadie podía localizarnos !!! ¡¡¡ Impensable !!!
Nos cortábamos, nos rompíamos un hueso, perdíamos un diente, pero nunca hubo una demanda
por éstos accidentes... Nadie tenía la culpa mas que nosotros mismos. Compartíamos una coca cola de lata cortante entre cuatro (juntando el dinero de nuestras pagas)... Bebiendo todos de la misma lata y nadie se moría por eso. No teníamos Play Stations, Nintendo 64, X Boxs, MP3, 99 canales de tv por cable, cámaras de vídeo, cine, sonido “surround”, móviles, ordenadores, “chat” en Internet, etc ... Sino que: ¡¡¡TENÍAMOS VERDADEROS AMIGOS !!! Hacíamos juegos con chapas, piñas, jugábamos al pañuelo, policías y ladrones, escondite, churro, tú la llevas, a la comba, a la goma o en algún equipo que se formaba para jugar un partido; no todos llegaban a ser elegidos y no había desencanto llevado a trauma.
Teníamos Libertad, Fracasos, Éxitos, Responsabilidades... Y aprendíamos a manejarlos.
I és que és cert! Ses generacions que pugen ara son ses de bollicao i videoconsola! No se relacionen amb es món exterior. Sa seva diversió és seure davant una pantalla!! A mi me fa especial gràcia quan ara treuen jocs per fer esport davant sa tele!! q tenen una taula d'equilibris i beneitures d'aquestes...
Crec que hauríem de fer un pensament. Està clar que no podem canviar els habits de tothom, però podríem començar per canviar es nostros!
I, senyora, no passa res si es seu fill a un campament ha de menjar menjar de ca a una gimcana bruta!! Me'n refiaria menys de ses hamburgueses des McDonald's
dilluns, 5 de maig del 2008
Quan ja només et queda plorar
Mai us ha passat que quan no us surt una cosa i heu provat de fer-la i refer-la milions i milions de vegades la única alternativa que s'ús acud és plorar?? Plorar de desesperació!! D'esgotament...
Per molt que ens esforcem en camuflar la nostra essència i la simplicitat amb què estam fets, és impossible ocultar-ho!!
Les reaccions més sinceres, autèntiques i que mostren com som realment les persones es produeixen en els moments extrems (els més difícils, els més bons, els més emocionants, els més avorrits, els més excitants...)
Des de que naixem ens eduquen per civilitzar-nos. Camuflar les nostres reaccions més primàries i interioritzar un comportament que suposadament ens fa conviure en pau i harmonia, encara que ens talli les arrels i no ens deixi ser com realment som. Nosaltres som com quan naixem. Per què ens vestim? No som la mar de feliços quan som petits i anam nus? Per què menjam amb coberts i no amb les mans?
Tot és una qüestió de sentir-se més important que la resta. Totes les litúrgies no innates i adquirides a les societats d'arreu del món tenen la única finalitat de fer sentir a l'home més important que la resta d'éssers vius. Per tant, creim que tot els que ens envolta ha d'estar sotmès a la nostra voluntat.
Sabíeu que a Occident no es menjava amb coberts fins a l'Edat Mitjana? Va ser la Cort europea qui, amb el seu afan de luxe, distinció i parafarnalia pomposa, va introduir la forqueta i el ganivet a la taula dels comensals. Volien separ l'home dels aliments. Crear una barrera, una distinció. De totes maneres les classes camperoles i d'artesans van seguir menjant amb les mans bastants de segles més. El mateix va passar a l'Imperi japonès, amb la simple diferència de que en comptes d'emprar coberts occidentals, empraven els seus propis: els bastonets.
Aquest sentiment de superioritat el tenim plenament integrat i interioritzat dins el nostre cervell. No ens hauria de fer oi fer neta una merda de les sabates! No hem de creure que som més que ningú ni que res. De fet hauríem de ser conscients que som dels animals més dèbils físicament que existeix. De que ens serviria un meravellós telèfon mòbil si ens trobam amb un lleó afamegat en mig de la sabana africana? La intel·ligència és relativa!! No sempre és útil i no sempre ens podrem valdre d'ella
On hauríem d'arribar amb això? La humanitat és incapaç de reaccionar, de veure el que passa i està a punt de passar al seu voltant. I els qui se n'adonen, com dirien en castellà, "escurren el bulto". Ja ho farà un altre! També molt típic en tot nosaltres. Fins que no hi hagi la Tercera Guerra Mundial aquest sistema no petarà! Però quan peti ja podeu tenir guardada una bala! Jo no em vull quedar a veure com serà el món després de la Tercera Guerra Mundial. Si és que aquesta guerra tendrà una postguerra. Pot ser aquesta sigui la guerra definitiva. La que no tendrà postguerra. I això a mi em posa els pels de punta...
Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.
Per molt que ens esforcem en camuflar la nostra essència i la simplicitat amb què estam fets, és impossible ocultar-ho!!
Les reaccions més sinceres, autèntiques i que mostren com som realment les persones es produeixen en els moments extrems (els més difícils, els més bons, els més emocionants, els més avorrits, els més excitants...)
Des de que naixem ens eduquen per civilitzar-nos. Camuflar les nostres reaccions més primàries i interioritzar un comportament que suposadament ens fa conviure en pau i harmonia, encara que ens talli les arrels i no ens deixi ser com realment som. Nosaltres som com quan naixem. Per què ens vestim? No som la mar de feliços quan som petits i anam nus? Per què menjam amb coberts i no amb les mans?
Tot és una qüestió de sentir-se més important que la resta. Totes les litúrgies no innates i adquirides a les societats d'arreu del món tenen la única finalitat de fer sentir a l'home més important que la resta d'éssers vius. Per tant, creim que tot els que ens envolta ha d'estar sotmès a la nostra voluntat.
Sabíeu que a Occident no es menjava amb coberts fins a l'Edat Mitjana? Va ser la Cort europea qui, amb el seu afan de luxe, distinció i parafarnalia pomposa, va introduir la forqueta i el ganivet a la taula dels comensals. Volien separ l'home dels aliments. Crear una barrera, una distinció. De totes maneres les classes camperoles i d'artesans van seguir menjant amb les mans bastants de segles més. El mateix va passar a l'Imperi japonès, amb la simple diferència de que en comptes d'emprar coberts occidentals, empraven els seus propis: els bastonets.
Aquest sentiment de superioritat el tenim plenament integrat i interioritzat dins el nostre cervell. No ens hauria de fer oi fer neta una merda de les sabates! No hem de creure que som més que ningú ni que res. De fet hauríem de ser conscients que som dels animals més dèbils físicament que existeix. De que ens serviria un meravellós telèfon mòbil si ens trobam amb un lleó afamegat en mig de la sabana africana? La intel·ligència és relativa!! No sempre és útil i no sempre ens podrem valdre d'ella
On hauríem d'arribar amb això? La humanitat és incapaç de reaccionar, de veure el que passa i està a punt de passar al seu voltant. I els qui se n'adonen, com dirien en castellà, "escurren el bulto". Ja ho farà un altre! També molt típic en tot nosaltres. Fins que no hi hagi la Tercera Guerra Mundial aquest sistema no petarà! Però quan peti ja podeu tenir guardada una bala! Jo no em vull quedar a veure com serà el món després de la Tercera Guerra Mundial. Si és que aquesta guerra tendrà una postguerra. Pot ser aquesta sigui la guerra definitiva. La que no tendrà postguerra. I això a mi em posa els pels de punta...
Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
