La balada despeinada de esta noche te la debo a ti

Pensau en assolir les metes professionals.
Pensau en pagar hipoteques.
Pensau en canviar-vos el cotxe.
Pensau en canviar els mobles de casa vostra;
però no pensau en canviar els mobles de la vostra vida.

Arribau a un lloc molt alt i amb un sou que fa riure per l'absurd què és!
pagau una hipoteca d'una casa que no necessitau,
canviau el cotxe perquè té una rallada o perquè "ja fa vell, té 5 anys".

Però al socialitzar-nos interioritzam aquests comportaments com els correctes, allò que hem de fer perquè és el normal, allò que tothom ha de fer per sentir-se integrat.
Per què voleu un sou de 100 si amb 50 sabeu que sereu més feliços i amb menys mal de caps?
Per què voleu una casa que li sobren metres quadrats? (Per què aquesta fòbia al lloguer? Si un lloguer és millor que una hipoteca d'avui...)
Per què quan no sabeu què fer amb els doblers us emmerdau i us endeutau fins a les celles? Els doblers ho espenyen TOT.

Els millors moments de la meva vida han estat als llocs més allunyats del luxe:
Menjant-me un melicotó en almívar TOTA SOLA a davant la mar (sí, m'encanta estar sola i no tenc cap trauma per ser un dels pocs bitxos estranys que va als restaurants i al cine TOTA SOLA, m'encanta estar SOLA!) Xerrant amb amics a la plaça, nedant despullada, sentint l'oratgí que em pega a la cara mentre he de tancar els ulls perquè el sol és fort...

Moments que odiï de la meva vida: anar a comprar roba i desesperar-me perquè el tall de les peces està fet per a persones que no són humanes, no poder passar pel carrer de Sant Miquel quan hi ha rebaixes o és Nadal, que m'estigui pixant i l'ajuntament hagi cedit a la pressió dels bars que els demanen que no posin banys públics perquè hagem de pagar-los per pixar, acollonant! I si ho fas a un cossiol del carrer et posen multa! I així molts més moments odiosos per culpa dels doblers...

Per això quan algú o alguna cosa et regala un d'aquests bons moments al teu interior el mires, li piques l'ullet i li agraeixen infinitament que existeixi, i que us hageu trobat!

Qualsevol nit pot sortir el sol?

Qualsevol nit pot sortir el sol, tot està per fer i tot és possible... Això és el que diuen els optimistes, però resulta que un dia et trobes l'oportunitat de la teva vida tan a prop que fa por i decideixes seguir caminant sense mirar enrere dient-te que realment era una al·lucinació...

Sí, deu ser això!

... sí

Hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo
Es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amiga
Ya no puedo acercarme ya tu boca
sin desearla de una manera loca
Necesito controlar tu vida
ver quien te besa y quien te abriga.

Hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo
Es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amiga
Ya no puedo continuar espiando
dia y noche tu llegar adivinando
Ya no se con que inocente excusa
pasar por tu casa,

Ya me quedan tan pocos caminos
y aunque pueda parecerte un desatino
no quisera yo morirme sin tener
algo contigo.

Aquest odi ve d'enfora!!

Llegint, llegint mirau què he trobat! És un text d'en Simónides d'Amorgos, que va viure a l'Antiga Grècia al segle VII a.C. Parla de les castes de dones que hi ha i segons ell totes s'identifiquen amb algun animal ("puercas, zorras o monas") Així que esper que disfruteu de la lectura:

Cuando la creación, Dios hizo las diversas naturalezas de mujer.
Una la hixo de una hirsuta cerda;
Y todo su mensaje yace confusión por el suelo encenagado,
revuelto en inmundicias,
mientras ella, sin lavarse, envuelta en sucios trapos,
reposa en su pocilga, cebándose.


Senzillament, no tenc paraules... acollonant! i així anam, senyors!




Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi