No sabia quina frase posar de títol... Cada frase que escoltava d'aquest home era bona per posar al blog... (si no sabeu a qui m'estic referint és l'amo en Joaquín Sabina).
Aquest senyor és un poeta nat. A més, m'imagin com deu composar les cançons: amb una copeta davant i les paraules que brollen de la seva ment.
Pens que nosaltres hauríem de ser una mica més com en Sabina. Més poetes. Hauríem de mostrar-nos així com som i expressar el que sentim. Confiar als amics les nostres pors, els nostres amors i desamors, les nostres preocupacions... I no menjar-nos-les totes nosaltres, per això són els nostres amics!! Hauríem de llevar-nos les cuirasses de damunt i fer, cada dia, una gran alenada. I més de tant en tant gran "jaaa" (crit per alliberar tensions), perquè si el feim molt sovint perd les seves propietats curatives.
És curiós perquè ara que he dit això de que el "jaaa" fet sovint perd les seves propietats curatives he pensat que tot perd les seves "propietats" (o la seva gràcia) si no sabem com dur-ho bé. Quants cursets/instruments/aficions/esports/etc. (fins i tot parelles!!) heu començat amb moltíssima il·lusió i heu deixat després de 2 o 3 mesos perquè us avorríeu sobiranament?
La qüestió és saber quan i com evitar que una cosa ens deixi de fer ganes... A ca meva hi tenc una guitarra, roba de capoeira, una bicicleta, bolles de malabars, carioques, fils per a fer polseres... Una infinitat de coses que vaig començar amb moltes ganes però que no vaig saber com continuar al cap de 1 o 2 mesos de tenir-les... Què som? uns capriciosos? uns immadurs? no tenim capacitat per tenir una certa dedicació a segons quines coses? simplement, no hem escollit una cosa que ens agradava? Si esperau que us doni la resposta... me sap greu!! NO HO SÉ!! jajajaja
Jo, sincerament, crec que en el meu cas és perquè tenc massa "bubotes" al cap!!! Encara estic en sa fase en que veig un combat d'arts marcials de bola de drac i dic: uuuuuuuii!!! jo vull fer això!!! És una reacció molt infantil, però també molt sana. Moltes coses me desperten admiració i per tant em creen uns al·licients. I realment pens que aquests al·licients són els que ningú ha de perdre a la seva vida. El dia que perdi aquestes motivacions i ganes de provar coses noves haurà deixat de ser feliç... (no estic fent cap apologia de les drogues!!que la gent utilitza aquesta frase per a convertir les drogues en sanes...quins collons!!) Aquest motiu d'il·lusió no sempre és un objecte, pot ser, per exemple, una causa. Com aconseguir una xarxa de carrils bici per dins la seva ciutat o aturar unes obres d'allò que sigui.
Que ningú us llevi les ganes de lluitar pels vostres ideals!! Les causes perdudes són les més apassionants!! I la passió és el que ens manté vius...
"Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Amb les millors coses és amb les que més es pateix al principi.
O bé es pateix o bé no ens diuen res.
Pero s'ha de tenir un sisé sentit que et digui: "Val la pena tenir paciència, perque això acabarà essent imprescindible en mi".
Crec que la paciència i la força de voluntat són les coses que més manquen en la gent. Aquestes dues virtuts són les que fan que, tot i no sentir el sisé sentit, esperem confiant en que apareixerà el gust per allò que vàrem començar. Es una espera semblant a la paciència que tenim quan ens deixem caure morts i hi ha una persona darrere que ens ha de recollir.
Tu vas deixar la guitarra, les carioques, etc., perquè no confiaves en que aquesta "persona" t'agafés abans no arribesis al terre.
D'altra banda crec que són els alicients el que ens mou, el que ens manté amb vida, el que fa que en els moments que no fem res estiguem pensant "però demà passat...".
M.
Publica un comentari a l'entrada