Desequilibrio por una manzana!!

Avui xerrant amb na Martota me n'he enrecordat de perquè som amics.

Som tots la ostia d'estranys!! RARO RARO RARO!!

I precisament com que som tants diferents de la resta de persones (entre noltros tb!!) som capaços de comprendre'ns, apreciar-nos i saber que tot i no dir-nos constantment que mos estimam, com si que fa la majoria de gent, sabem que ho feim i que som molt importants els uns pels altres.

Diagnòstic de bojeria:

Carme Font: mai vos ha passat que anau caminant pes carrer amb una persona i li anau contant sa vostra vida però un moment donat vos girau i vos donau compte de que fa mitja hora que caminau tot sols?? Idò a tots mos ha passat amb na Carme!! jajajaja És Madò deixa'm anar!! Sovint li peguen atacs i necessita fugir ben enfora! on ningú la pugui trobar!!

Cristina Ferrà: Lo més famós són ses seves caigudes, sa seva litrona, sa seva felicitat i sa seva despreocupació. Sa felicitat no la fingeix, però sa despreocupació sí!! En es fons tots sabem que tot i fingir que no t'importa segons què, tens un cor que no te l'acabes i ets més sensible que qualsevol altre de noltros!

Gonçal Pulido: A vegades és un poc sobrat, i al principi no me queia bé!! jijiji però tots hem après a conviure amb ses seves "bromes" i comentaris de "bon gust"!! Ja sabem que tot i voler fer com sa seva queridíssima i fer veure que és el hombre de hierro, no és cert!!

Andreu Olvier: Que se pot esperar d'una persona que fa TIR AMB ARC?? jajajaja wapoooo! te keremooohh!! N'Andreu és n'Andreu!! Un tros de pa i un amic difícil de trobar. Per raro, però també per boníssima persona!! És de ses poques persones que s'ha oferit a venir-me a cercar un bon dijous de matí a les 6:15 al port!! Crec que amb això ho dic tot!!

Marta Pascual: Na Marta sa somia truites!! És tan innocent que se converteix en fràgil! Però és viva i al final se'n dóna compte de ses coses!! Tots feim plans i ens il·lusionam, però na Marteta és una cosa exagerada!! jejeje

Martí Vives: Bé, podria dir moltes coses den Martí. És sa persona amb sa qui he passat més hores després de mon pare i ma mare en es darrers dos anys. Una cosa bona?? Sempre vol que els altres estiguin bé! Una cosa dolenta?? ELS SEUS XISTES!!! WWaaaaHHH socorroooooo!! jejeje

Rosa Illa: Ara ve quan començ a dir: "que cómo me definiria?? pues soy una chica alegre, humilde, muy amiga de mis amigos..." (al pur estil dels castings d'OT) Però no!! no caerá esa breva!! Així que si voleu analitzar es meu grau d'escentricitat me deixau un comentari!! que no m'agrada descriure'm a mi mateixa!! és cosa d'egocèntrics!




Per cert!! fixau-vos si som raros que no tenc una trista foto on sortim tots junts!! Sempre hi falta algú!! Possiblement és perquè feia sa foto!! de fet estic segura de que si intentau cercar-ne una no la trobareu! Així que lo que he fet ha estat posar un foto representativa!! Na cris amb so regal de cumple que li vam fer!! D'aquesta manera hi sortim tots!! jajajaja



RAROS RAROS RAROS!!!

Els mites caiguts

Una pregunta noies, a vosaltres us mola el Tejedor, oi?

Gran pregunta d'un profe cultureta a ses al·lotes de sa meva classe. En Tejedor és un altre profe, i pes comentaris que ha fet d'ell, no es cauen gaire bé.

No és que es meu profe sigui un mite per mi. Però ell sempre intenta ser super intel·lectual i no caure en banalitats. Ara bé, quan fa comentaris d'aquest tipus te n'adones que ell, com tots, per molt que volguem ser "alternatius" i cultes som iguals que els que surten cridant a Salsa rosa.

En Tejedor és un profe guaperillas d'uns trenta anys i que s'ho té molt cregut. Està bo. Per què negar-ho? S'autor de sa meva frase és una altre professor també d'uns trenta anys més normalet. Quan dic que tots som iguals me referesc a que per molt que es meu profe vulgui ser cultureta no deixa de tenir un rin-tin-tín a en Tejedor. Estic segura de que deuen tenir ses seves diferències i es seus caràcters deuen ser incompatibles, però també estic segura de que s'enveja hi fa molt!

I per què em serveix tota aquesta historieta?? Idò per intentar analitzar una conducta comuna a tots els humans: quan som petits ens pegam amb els que no ens cauen bé i quan som grans els insultam; quan som petits volem tenir juguetes i quan som grans altres "juguetes"(cotxes, viatges, casa...); quan som petits envejam els nins de sa nostra classe que tenen una Play Station i quan som grans envejam als que estan més bons que nosaltres.

Ens comportam exactament igual amb 6, 10, 15, 20, 30, 40, 50, 60, 70 o 80 anys!! El curiós és que pareix que ens n'avergonyim!! Perquè sempre intentam dissimular el que ens passa. És com aquest professor a qui li interessa tant sa cultura i fa veure que no se preocupa per banalitats, després hi ha un guaperillas que li pren es protagonisme i reacciona exactament igual que tothom!!

Quan ets petit penses que els grans tenen unes converses super interessants i que quan siguis gran xerraràs de com salvar el món. Quan aterres al "món dels grans" te n'adones que has deixat de parlar de Bola de Drac per passar a parlar den Torrente. Que has deixat de jugar a Power Rangers per passar a jugar a lligar. Però que tot és exactament igual d'insubstancial del que feies de petit.


"Jo de gran vull ser..."






Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Perquè mos feim mayores...

Primer va ser n'Andreu, després va venir na Carme Font, més tard en Martí, fa quatre dies na Cristineta i avui na Carme Mir!!

Hem estat esperant els 18 durant molts anys abans de tenir-los i ara ja molts ni els tenen! Not que me començ a fer vella per què abans me deien es meus pares que a mida que vas fent anys es temps passa cada vegada més aviat. I és vera!!

Quan estàs pendent d'una cosa costa molt que arribi. Es temps passa molt a poc a poc, però a més també ens perdem moltes experiències a les que no prestam atenció i les deixam allunyar-se sense haver-les disfrutat tot el que haguéssim pogut.

Ahir era a un bar amb na Carme i de cop i volta me'n vaig adonar de que "ja està". De que, tot i que ens queda molt per viure, ja no vivim amb aquella sensació de voler fer un any més per a poder tenir més llibertat, fer un centímetre més o començar sa universitat. Ja està. Ja hem fet tot allò que durant anys havíem estat perseguint. Enguany sa meva vida ha canviat substancialment i és es canvi que havia de fer. No en tenc cap dubte.

Hem començat una altra etapa. Segurament podrem fer coses sense molts dels factors externs que ens condicionaven fins ara, viurem d'una manera diferent. Jo propòs que cada dia durant 5 minuts mos plantegem com és sa nostra vida. Si ens agrada o no. En cas positiu somriure i pegar un botet. En cas negatiu CANVIAR-HO!! Ja no se tracta d'arreplegar per demà, ara hem de començar a viure per avui!!




Avui fa solellet!! i vola es pedaç ondulant i com un insecte ferit dins s'herba per sempre aturats tots es mecanismes!

Sobretot que no se noti!!

Les aparences. Les nostres amigues les aparences...

Us heu plantejat per què serveix vestir-se d'etiqueta per anar a un casament? Idò per demostrar als demés que no som menys que ells. És una competició i també a l'hora un trist joc de rol al que sucumbeix la majoria de la societat.

Però no només es tracta de saber qui compra roba més cara. Tots sabem que qui no té fotolog no és ningú, perquè és un horror que la gent no pugui fardar d'amics i de que és super feliç!! Quin gran invent això dels fotologs! no sé com s'ho devia fer la gent abans per a poder competir i veure qui era més guay i a qui "estimava" més la gent a la que fa més de mig any que no veu.

La idea del Carpe Diem s'ha estès i ha perdut la seva essència. Ara resulta que tothom viu la vida al màxim. I resulta que la conseqüència d'això és que tothom viu a un món ideal i que és la persona més feliç del món. Com que tot en aquesta vida d'aparences és una competició també hem de competir en la felicitat. (Clar que ara han sorgit els emos, els romàntics moderns, que competeixen per veure qui és més desgraciat...) . Però algú d'entre tota aquesta gent que diu tant la paraula "carpe diem" es deu haver aturat a pensar que viure la vida al màxim no és sinònim de felicitat absoluta?? Segurament quan fem les coses sense pensar i sense posar xarxes de seguretat és quan ens pegam les castanyes més fortes!!

La gent que té aquesta necessitat de mostrar que és més feliç que mai és perquè segurament és més infeliç que mai però no ho vol assumir i... SOBRETOT QUE NO SE NOTI!!

Però les aparences sempre han existit i seguiran existint. Mai us heu fixat en aquelles velles que van vestides d'una manera ostentosa? Després són les més rates i les primeres que mengen merda!! Però elles estan ben tranquil·les i contentes perquè quan van pel carrer amb roba caríssima tothom pensa que són riques. Però el més trist és que algú tengui enveja d'aquesta gent. Velles i no tan velles. Si no fos així per què entrarien doncs a la roda de les aparences? Si elles van vestides així és perquè prèviament van tenir enveja d'algú que feia el mateix que elles i no van poder consentir-ho. Per això les van retar i van començar a lluitar pel lloc de "divina". Com les patètiques pel·lícules d'instituts americans. El més patètic és que això no és una pel·lícula i que a nord-Amèrica això passa realment. Evidentment Hollywood i productores de sèries han exportat aquest referent de "vamos al centro comercial" a la resta del món. O sigui que d'aquí a poc ja me veig amb animadores i quarterbacks rondant per aquí...

Bé, gent feliç, esper que seguiu essent tan feliços com deis. Perquè el dia que us doneu compte de que la vostra vida és una porqueria i que no s'acosta ni de lluny al model de vida del que heu volgut entrar a formar part, on es suposa que tothom ha de ser molt molt feliç i tenir molts molts amiguets, us podríeu acabar siucidant. I jo no som sa persona més bona del món però no li vull mal a ningú, exceptuant, per què negar-ho?, un parell de casos.



Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.