S'estiu, s'estiuet

En s'estiu tot té una altre color, una altre olor i es temps passa d'una altre manera... L'olor que més enyor cada hivern de l'estiu és la de pinar amb aquell aire calent... sabeu a quina me referesc? per a mi és la més significativa de totes i el que em desperta més records.

Aquesta setmaneta passada he estat per Mallorqueta, i per molts llocs que passava em venia a la ment algun moment de l'estiu que vaig passar per allà! Era molt simple. Només havia d'imaginar-me un sol espaterrant que me pegava directe a la pell i respirant un aire d'una temperatura molt parescuda a la meva pròpia corporal...

Tots els humans necessitam el sol per a fer la nostra particular "fotosíntesi", però jo personalment el necessit perquè em transmet molt bon rotllo!!

Per una altra banda també enyor la mar... A Barcelona la mar des port està plena de peixos mutants i que desprenen radioactivitat, clar que a Palma en comptes de peixos el que tenim són botelles de vodka i de whisky que suren després de cada cap de setmana....però bé, s'incivisme és una altre tema que queda per més endavant!

La mar, sa seva sal, es surar si te deixes mort, fer es pi o tirar bolles d'arena compacta a sa cara dels amics... jugar a futbol o a pales i perdre de panera... He passat bones estones davora la mar. Jo diria que tan bones que no voldria per res del món que els meus fills i sa meva parella se les perdessin mai!! Així que encara que no visqui a Mallorca els obligaré a venir cada estiu per a que s'empapin d'un dels llocs més complets del món! I és que tenim una petita joia que alberga infinitat de secrets meravellosos que només coneixem bé els illencs, i que esper que segueixi essent així per molt de temps. És sa nostra Roqueta i l'hem de salvaguardar!!


"Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi"




PD: Cris!! moltes gràcies per fer-me de model a aquesta entrada!! Trob que expresses realment l'essència d'un dia qualsevol d'estiu!Que són els que més m'agraden!Els que comencen essent normals, com qualsevol altre, però acaben convertint-se per sorpresa en un dels millors dies de la teva vida!

Para no asediarla con mi antología de sábanas frías y alcobas vacías

No sabia quina frase posar de títol... Cada frase que escoltava d'aquest home era bona per posar al blog... (si no sabeu a qui m'estic referint és l'amo en Joaquín Sabina).

Aquest senyor és un poeta nat. A més, m'imagin com deu composar les cançons: amb una copeta davant i les paraules que brollen de la seva ment.

Pens que nosaltres hauríem de ser una mica més com en Sabina. Més poetes. Hauríem de mostrar-nos així com som i expressar el que sentim. Confiar als amics les nostres pors, els nostres amors i desamors, les nostres preocupacions... I no menjar-nos-les totes nosaltres, per això són els nostres amics!! Hauríem de llevar-nos les cuirasses de damunt i fer, cada dia, una gran alenada. I més de tant en tant gran "jaaa" (crit per alliberar tensions), perquè si el feim molt sovint perd les seves propietats curatives.

És curiós perquè ara que he dit això de que el "jaaa" fet sovint perd les seves propietats curatives he pensat que tot perd les seves "propietats" (o la seva gràcia) si no sabem com dur-ho bé. Quants cursets/instruments/aficions/esports/etc. (fins i tot parelles!!) heu començat amb moltíssima il·lusió i heu deixat després de 2 o 3 mesos perquè us avorríeu sobiranament?

La qüestió és saber quan i com evitar que una cosa ens deixi de fer ganes... A ca meva hi tenc una guitarra, roba de capoeira, una bicicleta, bolles de malabars, carioques, fils per a fer polseres... Una infinitat de coses que vaig començar amb moltes ganes però que no vaig saber com continuar al cap de 1 o 2 mesos de tenir-les... Què som? uns capriciosos? uns immadurs? no tenim capacitat per tenir una certa dedicació a segons quines coses? simplement, no hem escollit una cosa que ens agradava? Si esperau que us doni la resposta... me sap greu!! NO HO SÉ!! jajajaja

Jo, sincerament, crec que en el meu cas és perquè tenc massa "bubotes" al cap!!! Encara estic en sa fase en que veig un combat d'arts marcials de bola de drac i dic: uuuuuuuii!!! jo vull fer això!!! És una reacció molt infantil, però també molt sana. Moltes coses me desperten admiració i per tant em creen uns al·licients. I realment pens que aquests al·licients són els que ningú ha de perdre a la seva vida. El dia que perdi aquestes motivacions i ganes de provar coses noves haurà deixat de ser feliç... (no estic fent cap apologia de les drogues!!que la gent utilitza aquesta frase per a convertir les drogues en sanes...quins collons!!) Aquest motiu d'il·lusió no sempre és un objecte, pot ser, per exemple, una causa. Com aconseguir una xarxa de carrils bici per dins la seva ciutat o aturar unes obres d'allò que sigui.

Que ningú us llevi les ganes de lluitar pels vostres ideals!! Les causes perdudes són les més apassionants!! I la passió és el que ens manté vius...


"Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi"

El nus al pit i a la gargamella

He d'agrair a sa meva bona amiga Aina que un dia em regalàs una frase que deia: "Just els bojos s'enamoren bojament".

Pel mateix motiu, crec que just els bojos viuen la vida aprofitant tots els seus moments. Aprenent de cada experiència un ensenyament que els fa créixer i entendre millor el que els envolta analitzant aquest entorn per extreure'n conclusions positives.

Per a mi és molt difícil acceptar que un amic d'un dia per l'altra se n'ha anat i que mai més el podré tocar, ni em farà bromes, ni li demanaré que tal li van anar les vacances... És molt difícil entendre a què s'estan referint quan et diuen que de tot se n'ha d'aprendre i que "en Ricard amb la seva partida t'ensenyarà moltes coses"... És molt difícil pensar quan et trobes en aquesta situació. És molt difícil saber què dir en un moment així per a que no soni frívol. Pot ser per això no he dit res fins ara.

No dient res pretenia mantenir en Ricard dins de mi per sempre. Però també he retengut tot el dolor que la seva pèrdua comporta. No he dit res durant dues setmanes. He volgut evitar pensar-hi però arriba un moment del dia (cada dia) que és impossible obviar-lo. En Ricard i tots els ensenyaments que ell m'ha dut han de tenir cabuda, per força, al menys 10 minuts en cada un dels meus dies.

En Ricard sempre seguirà dins el cor de tots els que l'estimàvem. Però en el meu cas, particularment, puc dir que no només queda al meu cor. Queda en totes les meves accions, decisions i pensaments. Crec que el millor que fins el moment he après amb ell ha estat a relativitzar. Tot i ses males accions de certes persones: fins quin punt estàs realment dolgut amb ell i fins quin punt has de seguir enfadat amb aquella persona per orgull? Jo no me consider una persona orgullosa, mai ho he estat. Però si que ho vaig ser amb una persona que me va fer molt de mal. Vaig pensar que mai el perdonaria, entre altres coses perquè encara ni m'ha demanar perdó. Però amb en Ricard vaig reflexionar i vaig arribar a sa conclusió de que no volia que el dia en que aquesta persona o jo moríssim encara estiguéssim enfadats.

La vida és relativa. Pot durar poc temps, o en pot durar molt. En les nostres mans està aprofitar-la amb allò que realment ens omple i deixar de banda tot el superficial i que no volem fer però que fem perquè és el que està establert.





Cada dia puges i baixes amb jo al ferrocarril, cada dia dia passam al manco una hora plegats. I cada dia fins que em torni una estúpida convencionalista seguiràs essent el meu punt de partida en totes les decisions que hagi de prendre a la vida.

Ricard, ahora volvemos!

La mentida

Pots viure DINS una mentida, o AMB una mentida.

Són bones les mentides piadoses?
És bo que algú te faci creure que tot està bé perquè si veiessis que tot és una merda i que res va bé estaries malament?
A mi m'ho han fet i després quan toques amb es peus a terra i veus que tot és una gran mentida te'n dus una hòstia tan forta que costa molt més assimilar-ho que si des d'un bon principi t'haguessin deixat ses coses clares. Així que és pitjor es remei que sa malaltia.

Tampoc entenc com hi ha gent que pot viure amb una mentida... Jo no podria arrossegar aquesta càrrega tota sa meva vida... Sobretot si això implicàs tenir enganyat a algú proper a jo i que m'importa. Però el que encara me resulta més difícil d'entendre és com poden dormir tranquils els mentiders. Ni els mentiders, ni els lladres, ni els assassins... Sabent que estan fent mal a gent que no ha fet res dolent. És l'egoisme el que els du a dir mentides, a matar o a robar. Els mentiders ho fan perquè no volen o no poden assumir la realitat, i si l'assumeixen estan "autocondemnant-se" a no tenir allò que volen. I per la seva immaduresa i el no voler ser conseqüents amb els seus actes castiguen a persones innocents a viure a una realitat irreal.
Els lladres i assassins també ho són per pur egoisme. Els primers per augmentar la seva riquesa o simplement sobreviure; i els segons per satisfer una necessitat que, Déu sap perquè, tenen. Però si us fixau els tres ho fan per ELLS. Per sentir-se bé ells. Passant per damunt de qui sigui per aconseguir la seva suposada felicitat.

Clar que pot ser sigui jo qui té una visió massa distorsionada de la realitat i m'he quedat amb sa visió idíl·lica que t'intenten inculcar a s'escola quan ets petit...

S'agafa abans a un mentider que a un coix... Sí?Segur? Discrep amb aquesta afirmació. Perquè si vols creure't al mentider ho fas. Sa presó està plena de persones es pares des quals segueixen creient que els seus fill són innocents! Hi ha infinitat de parelles banyudes (moltes vegades es dos components) que segueixen pensant que s'altre "mai faria una cosa així". Idò resulta que sí. Que aquesta confiança cega en certes persones normalment és traïda i tot i que ho sabem no ho volem acceptar i ens auto-enganyam.

Però cadascú té sa decisió de viure dins aquesta mentida o deixar sa por enfora i tirar-se a sa piscina per començar una nova vida, que pot ser sigui de puta mare o pot ser sigui una merda...


"Reflexionem-hi si us plau. Reflexionem-hi"

Falsetat 100%

Quants amics tens?

"T'enyor!!amem quan mos tornam a pegar una marxa d'aquelles ehhh!"
"T'estim mil nin/nina"
"Com us enyoro nens!!ara vaig a dutxar-me, m'aixugo els cabells i vinc cap a la vila"

Sí. Una tia va ser capaç de deixar un comentari a un fotolog dient això de que s'anava a dutxar!! Vaig flipar!! Quina necesitat té d'explicar-li a tothom q se'n va a dutxar? Me pareix be q li digui a sa persona en particular, però això se fa enviat-li un sms o un mail!
També hi ha gent(parelles) que queden a través des fotolog!! Jo a sa meva època quedava per telèfon!! però bé...cadascú és cadascual

clar que he arribar a veure una parella q s deixaven comentaris guarros al fotolog, i sa veritat és que feia una mica d'oiet...

En sa societat a sa que vivim, necessitam demostrar a tothom que som molt i molt feliços i que tot ens va de puta mare!!És una obligació ser feliç!!Però sa felicitat està allà on menys te l'esperes. No per molts "amics" que tenguis, seràs més feliç. Normalment sa gent que té més amics és qui està més sola. I per això ha de menester fer autoconvèncer-se convencent a nes demés que té amics i que és molt "guay".

Sa foto que he penjat de na Marta i jo és de fa 2 anys. Fa dos anys ja erem molt amigues, fa tres també, i fa quatre, i fa cinc... És sa meva amiga més antiga i sé cert que la seguiré conservant molts anys. Però evit fer comentaris a nes fotologs dient: "Ui, xurri como te kiero!!" Sincerament, crec que és una cosa que basta que sàpiga ella...i crec que li he demostrat. No és que pretengui tenir una amistat en secret ni res d'això però s'amistat que hi ha entre 2 persones és entre elles 2 i punt...No sé si m'explic.

Si tantes ganes tens de veure a sa persona que li has escrit: "T'enyor!". Idò queda amb ella!! queda amb ella i així la tendràs davant i no la podràs enyorar!!

S'altre tema és sa manera amb sa que se desvirtuen ses paraules. Sa paraula que més s'ha degradat i banalitzat és "estimar". Jo estim a sa meva família i a 4 o 5 amics. No estim a una persona que fa 2 o 3 mesos que no veig!!Perquè si l'estimàs no estaria 2 mesos sense veure-la!!Bé ara que sóc a Barcelona ho tenc més difícil per veure'ls, però no és es cas de tanta i tanta gent que fa ús d'aquesta expressió.


No vull acabar aquesta reflexió/crítica/opinió... sense dir que també hi ha fotologs de puta mare!! amb fotos xulíssimes i no ses de sa darrera marxa amb cara de pet!! o anades d'olla!! o expressant la seva opinió sobre algo com faig jo ara... així que ànims pels qui feu aquests fotologs tan ways!!I als que feu l'altre tipus de fotolog dir-vos que seguiu fent-los!!Només faltaria que per sa meva opinió ho deixassiu de fer!! A més així podré saber a quina hora vau anar a cagar, com us van anar els exàmens, si us ha tocat la loteria, si vau acabar potant a una claveguera dissabte passat...


Au!! salut!!

pomada, tequila, duro... Pinzell

Aquesta foto me té "captivada".
Trob que expressa a la perfecció es vespres a n'Es pinzell. Ses rialles, es plors, es bons i es mals moments compartits entre aquelles quatre parets i ses escales de fora...
Venir a Barcelona ha estat útil per adornar-me de tot lo que significa això per jo i sa importància que tenen ses persones amb ses que he compartit aquestes petites estones.
Per tots és sabut que tendim a idealitzar es passat, però en es meu cas puc dir que no està idealitzat perquè ses vegades que he tornat a Palma he disfrutat de cada un des segons que passàvem d'una manera que mai abans havia fet. En aquest canvi de percepció de sa vida també han influït factor externs a Barcelona. Factors i persones. Aquestes persones amb coses bones o dolentes, cada una ha aportat es seu gra d'arena per a que na "Rousita" torni a ser sa "Rousita" plena de ganes de viure i menjar-me el món que era fa 2 o 3 anys.


Moltes persones passen per les nostres vides i per circumstàncies del moment t'aferres a algunes i en deixes anar d'altres. De què depèn que triïs quedar-te amb uns i deixar passar de llarg uns altres? Com de diferent seria la vida si aquell dia que vas haver de demanar perdó a la teva amiga o amic no ho haguessis fet?

Com deia en Lluís Marco a Dinamita : "Reflexionem-hi si us plau. Reflexionem-hi"