Rosers a mitja passa

Diuen que de l'odi a l'amor hi ha només una passa. Però pot ésser que de la confiança a la desconfiaça n'hi hagi, fins i tot, només mitja.

Confiar vol dir actuar sense pensar. Vol dir desfermar-nos el cinturó de seguretat. Vol dir tancar els ulls i fer-li al nostre cor, frenètic abans, la concesió de descansar per uns instants i abaixar el ritme de les agitades polsacions. Quan confiam volem dormir, passejar nus i menjar fraules amb nata. Estam tranquils perquè no ens sentim amenaçats per l'exterior, creim impossible que els llamps puguin atravessar les finestres de doble capa que acabam d'instal·lar convençuts de que és la millor troballa que hem fet mai abans.

Identificam una persona que confia perquè busseja fent la vertical i dorm de costat a una hamaca. La persona confia en diverses situacions, estones, persones... però tots ells en qualque moment trontollen. És en aquest instant que la persona que abans ballava al terrat es veu a ella mateixa burinar en un moviment que dista molt del que l'engronçava segons endarrere entre les olors de la ciutat. Es troba nua a una hamaca, sense cinturó de seguretat i la cara plena de nata. Vulnerable. Insegura.

La confiança es torna desconfiança en contemplar aquella imatge al mirall del temps. Es submergeix a un jardí de rosers ple de punxes. Ho fa per a que tot aquell que vulgui accedir-hi des de l'exterior topi amb les llances de la desconfiança i la supervivència, però alhora es troba presa a un laberint de pues i de verdor amb el que s'està picant a cada moviment que fa. Que li està fent vessar lentament totes i cadascuna de les gotes de sang que té al seu cos.

Perillosos, els rosers.