Asseguda a la vorera et veig passar una vegada darrera una altra per davant meu. Tanc els ulls sota aquesta pluja de tardor i et veig caminar... Te'n vas, tornes... Una gota em cau a la punta del nas. Silenci. Els arbres es mouen. Obro els ulls i ja no hi ets; inspir profundament apretant fort les parpelles i tornes a aparèixer. Em mires fixament. Voldria saber per què sempre somrius a l'infinitud però mai a mi?
M'agrada pensar en situacions així: a prop de tu i lluny de mi. Un cercle que mai es tanca i per on s'escolen tots aquests moments de la meva ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada